‘El Oficinista’, de Guillermo Saccomanno

0

“Qué es más infierno, se pregunta. El infierno como un subsuelo de uno mismo, quitarle a alguien toda ilusión de vanidad, tal como lo imaginó hace un rato, o este que tiene delantede su nariz, la miseria, los cuerpos acurrucados en un umbral, abrigados con diarios y cobijas orinadas junto a sus pertenencias contenidas en una bolsa o en un carrito de supermercado. Al menos, quien ha caído tan bajo, se consuela, ya que no tiene que velar observado y obsecuente por la conservación de un escritorio y queda libre de la paranoia, las maquinaciones y los pálpitos de complot”. La darrera novel·la de Guillermo Saccomanno s’endinsa en els inferns del món de l’oficina en el context d’un món gairebé apocalíptic on el terrorisme i les manifestacions de pau reben el matexi tracte, on helicòpters sobrevolen entre els edificis vigilant i disparant a qui consideren sospitós de ser antisistema, on els nens van armats a classe per matar a qui se’ls posi per davant, on els atemptats sorprenen tant com l’acceleració d’un cotxe potent del fantasma de torn, on adolescents sense recurssos s’apunten a lluites a mort de kickboxing semiclandestines amb apostes importants i públic, on la televisió és mitja vida per la gran majoria, on rapats amb bats de bèisbol campen pels carrers, cossos d’indigents i d’assassinats tirats pels carrers, i on les empreses, gairebé intocables, marquen la pauta i el ritme d’una societat que no atura màquines ni a base de bombes.

El protagonista del llibre és senzillament un oficinista que podríem dir que té alguns dels trets més característics d’alguns individuus que es passen la vida a una oficina. Un home amb poca més vida que la feina, insegur, paranoic, gris, covard i sense cap altre aspiració que mantenir el seu lloc de treball. Fart de la seva família que “le exigen electrodomésticos, ropa de moda, zapatillas astronáuticas, un auto, viajes”, i una dona de la que rep pallisses, insults i menys amor del que li ofereix la computadora de la feina. L’amor creu que el pot salvar, sense aturar-se a pensar que potser la solució està en ell mateix. La vida rutinària es veu sacsejada per l’aparició de la secretària del seu ‘jefe’, un ésser despreciable. L’enamorament l’evadeix momentàneament, però la desesperació pel seu dia a dia no minva. Ha d’actuar, però el oficinista no sap si està preparat; està acostumat a l’humiliació a la que el sotmèt un sistema que no li planteja alternatives amistoses. La falta d’autoestima, de vanitat, de falta de recurssos per cambiar el rumb, sumat a la buidor i la desesperació extrema, fan que decidir què vol fer amb la seva vida sembli una tasca impossible.

De prosa precisa, i amb capacitat visonària lògica, Guillermo Saccomanno retrata de forma tan divertida com àcida la vida quotidiana d’un oficinista en un món tan extrem que recorda al nostre. La darerra novel·la (Premi Biblioteca Breu 2010) de l’autor de La indiferencia del mundo, La lengua del malón, El amor argentino i 77, entre d’altres, ens evoca al Ballard de Un mundo sumergido i Bienvenidos a Metro-Center, al Dostoyevski de El doble i Memorias del subsuelo i fins i tot al Palahniuk de El club de la lucha. Amb reflexions de caire existencialista com “No es la diferencia entre los que fuimos y lo que somos lo que nos abisma…Es la pereza con que nos abandonamos a la degradación” i “Tal vez la felicidad está en las ganas de ser feliz”, El Oficinista és un agredolç retrat sobre la dolorosa situació d’una persona presonera de la vida, de les circumtàncies i d’un món pervers, violent i sovint impossible.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply