El partisano Johnny, de Beppe Fenoglio

No coneixem gaire la literatura italiana, o no tant com podríem suposar. Ens sonen i llegim autors com Pavese o Bassani, però, sense anar més lluny, no estem gaire familiaritzats amb la l’anomenada literatura partisana, obres dedicades a la lluita d’aquest grup armat contra el feixisme i que varen nodrir la literatura de la península itàlica durant la segona meitat del segle passat. Els hem passat per alt fins que algunes editorials s’han posat les piles per no córrer el perill d’ignorar una cultura i una llengua, cosa que al nostre país se’ns dóna prou bé. Beppe Fenoglio (1922-1963) és un dels escriptors d’aquella època a qui cal parar atenció. Guerriller partisà, amant de la literatura anglesa i del món britànic, després de lluitar contra el feixisme, va decidir que seria escriptor. Gran part de la seva obra és pòstuma. Coincidint amb el 50è aniversari de la mort del seu autor, Sajalín editores, amb traducció de Pepa Linares, publica l’excel·lent El partisano Johnny, on l’autor narra la història d’un jove de 22 anys que decideix unir-se a les files dels partisans que lluiten des de les colines contra el feixisme després de la desbandada de l’exèrcit italià un anys abans, el 1943. Publicada originalment el 1968, està considerada l’obra cabdal de Fenoglio, de qui fins el moment s’havien traduït La ruina (o La mala suerte, segons l’edició), Un asunto privado, La paga del sábado; ben aviat Sajalín Editores publicarà els seus Cuento completos.

La novel·la, amb tints autobiogràfics evidents, ja que Fenoglio com hem apuntat va ser un partisà més entre 1943 i 1945, ens situa a l’estiu de 1944, quan Johnny s’uneix amb els partisans, acollit per una brigada roja. L’epopeia del jove, que abans s’havia amagat per no haver-se d’afiliar a l’exèrcit feixista de la República Social Italiana, desmitifica ben aviat l’èpica de la resistència contra els feixisme, acabant amb el romanticisme amb el que sovint es tenyeix la lluita armada clandestina contra la força dominant. Res és com s’ho havia imaginat. L’obra avança dibuixant l’evolució d’un personatge a qui veiem créixer i madurar, en un relat obert, sense final tancat, sent una novel·la de guerra però també una novel·la on el creixement del protagonista adquireix un pes específic independent del temps que s’alinea amb la urgència que suposa viure una guerra i sobreviure un dia a dia atrafegat on la mort s’acosta i s’allunya sense poder-ho preveure. La por, l’angoixa, la desorganització, la convivència amb els camarades, combatre un enemic cada cop més poderós, les fractures entre les diferents divisions partisanes, el paper i recolzament de la població civil, … les dificultats que un pot pressuposar van fent-se grans i difícils de suportar, a la vegada que la sensació que la lluita acaba senti una lluita individual, estèril i fins i tot inútil. La passió inicial es converteix en un combat fratricida, on, finalment, la solitud del personatge reafirma la mirada d’un autor compromès i fidel a unes idees que contemplen la llibertat com el primer pas per crear una societat dinàmica, tolerant i amb capacitat per créixer i evolucionar, conceptes antagonistes als defensats per uns feixistes que varen controlar la guerra contra els partisans fins que la Segona Guerra Mundial va finalitzar amb la derrota nazi.

Beppe Fenoglio construeix una història ben cuidada, potent  en forma, fons i estil, on els fets parlen per sí mateixos, a través d’una estructura narrativa definida a través d’un protagonista carismàtic i coratjós i d’una trama dibuixada per uns fets contundents i dolorosos. Narrat amb una prosa poètica que cerca una estètica i a la vegada una comunicació constants i vital, El partisano Johnny és una obra cabdal de la literatura italiana per mèrits propis i per un grapat de motius ben diversos que qualsevol lector experimentarà des de la primera pàgina. La novel·la sobre guerra té tots els ingredients necessaris que necessita la bona literatura; l’autor els utilitza tots i alguns més, perquè el seu talent com a escriptor i la seva experiència vital plena de vivències posen la resta.

Obra mestra de la literatura italiana, estem davant d’una novel·la de dimensió existencial. El seu autor va demanar que a la seva làpida només apareguessin les dates de naixement i de mort, i les inscripcions de partisà i escriptor. A part d’agrair a Sajalín la seva publicació, no caldria afegir res més.