Esta vez es distinto: Ocho siglos de necedad financiera

0

Aquest cop no es tracta de ser marxista ni capitalista ni de creure en la interessant noosfera teilhardiana. Des de la humilitat (i la ignorància), crec que no és qüestió de posar sobre la taula tendències polítiques (segurament si ideologies i sobretot, la moral i l’ètica individual), tot i que qualsevol tendència dóna peu a un tipus de reflexions i conclusions. Deia Nietszche que l’estupidesa més habitual és oblidar les intencions que s’amaguen darrera de les accions. I potser aquest sí que seria el punt de partida per esbrinar que s’amaga darrera aquests darrers vuit segles d’alts i baixos econòmics, on el que ha succeït, finalment, és un endeutament tan insuportable, a tots nivells, com irritant. I perquè s’ha actuat d’aquesta manera? Estarem d’acord que en la crisi que va esclatar al 2008, no només s’ha de parlar d’economia, també s’ha de parlar, com apuntava, de moral i d’ètica, i d’educació, evidentment. Infantil, populista, potser, però: Aquest és el món què volem? No ens hem d’enganyar, dia a dia, totes les accions han impactat en el que anomenem sistema. Allà on anem a comprar, estem donant un vot. Allà on dipositem els nostres diners, estem donant el nostres vots. És a dir, potser estem votant a favor de les grans superfícies, que no descobrirem ara com funcionen; potser estem votant a bancs que especul·len amb els nostres diners, que inverteixen en armes o amb fàrmacs (no descobrirem res si afirmem que la indústria farmacèutica té com a prioritat màxima lucrar-se… “home, clar”, diran alguns…). Ens sap molt greu que hi hagi fam al món, sí. Però, nosaltres, on comprem el menjar? Ens preocupem d’on van a parar, finalment, els nostres diners? Volem seguir construint un món a través de la cultura del crèdit i del deute? La falta d’auto-crítica i la mandra que ens fa canviar els hàbits només fan que promoure un sistema hiperatrofiat per un poder financer que marca un estil de vida basat en un creixement basat en el crèdit; i el crèdit, només genera desigualtat i un poder cada cop més gran al un reduït grup que concentren grans fortunes. Al darrer Informe Anual de Riqueses en el Món retrata la paradoxa de la crisi: les grans fortunes estan creixent. La dada que evidencia que aquest sistema cultiva la desigualtat és la següent: menys d’1 % de la població mundial concentra el 36% de l’economia del planeta.

Què ha passat en els anomenats mercats perquè ara mateix, el gran negoci estigui en comprar deutes, en evitar primes de rics elevades? Per què s’ha posat de moda retallar, o com diuen ara, la reorganització de capitals? Perquè són així les coses, des de quan i com han manegat perquè, amb tota la tranquil·litat, de sobte, amb la caiguda d’alguns dels grans bancs nord-americans, tot s’anés en orris un altre cop? Esta vez es distinto: Ocho siglos de necedad financiera (Fondo de Cultura Económica, 2011) , de Carmen M. Reinhart i Kenneth S. Rogoff, és un llibre sobre economia, però no ens deixem enganyar, l’economia està a l’abast de tothom, i sí potser fa mandra perquè ens la presenten com si només la poguessin entendre ells, però no és així. Els dos economistes, Reinhard, directora de l’especialització en política econòmica internacional del Departament d’Economia de la Universitat de Maryland i antiga catedràtica de l’Institut de Desenvolupament de la Universitat de Harvard i de l’ Institut de l’FMI, i Rogoff, un doctor en economia del Massachussetts Institute of Technology, catedràtic a Harvard i ex-economista en cap i director d’investigació de l’FMI, ens brinden aquest magnific llibre, on moltes coses queden clares, entre elles dues que s’entenen per sí soles: la primera és que la darrera crisi no és la primera ni serà la última (a no ser que si prenguem nota del què ha passat), perquè durant els darrers vuit segles, la pel·lícula s’ha anat repetint, amb una diferència, que no és altra que ara hi ha és zeros que mai; la segona és que si no aprenem dels errors, si no deixem de jugar amb el deute, si no es capa als especul·ladors, si no es regularitzen els mercats (i no de cara a la galeria), estarem sempre igual, perquè tot són cicles. Per tant, que quedi clar: els que s’exciten especul·lant, els que inverteixen en borsa, els que juguen a aquest monopoly real, saben que els algoritmes són com apostes de casino per amb molts més zeros. I si no hi ha un control, si no es vigila (com es vigila a qui va sense samarreta, o als que intenten fumar a recintes tancats), no anem enlloc. Bé, els pobres no anem enlloc, i els rics, s’aniran on vulguin, a algun paradís fiscal, per exemple, i algun d’ells, amb sort, coneixeran la veritat si ho perden tot o si els enganxen.

El llibre de Reinhart i Roggoff es divideix en sis parts, més apèndix, bibliografia (vint pàgines de manuals, assajos i estudis per perdre la paciència i adonar-se de quantes coses hi ha per aprendre), i índexs diversos per cercar informació, com si d’un manual per deixar en boles a qualsevol Alessio Rastani o executiu agressiu que es passi de llest. De debò, el llibre és apte per qualsevol que estigui interessat en el tema, com tot en aquesta vida. No ens deixem entabanar, ho podem entendre tot, sobre qualsevol tema, ens serà més complicat o menys, necessitarem ajuda o no, però si ho volem entendre, ho entendrem. I a Esta vez es distinto. Ocho siglos de necedad financiera, el que hem de tenir clar és que parteix d’una premissa molt clara, i ho torno a dir: On estem ara, hem estat abans, I lògicament, durant el llibre, trobem pedres en el camí. Anem a pams. Les parts del llibre, sis, són: Manual operativo sobre crisis financiera, Crisi de deuda externa soberana, La historia olvidada de la deuda interna y de su impago, Crisis bancarias, Inflación y derrumbes monetarios, La crisi hipotecaria  de alto riesgo estadunidense y la segunda Gran Contradicción y ¿Qué henos aprendido?. Com veiem, s’estudien diferents tipus de crisis, centrant-se sobretot en les dues que ens afecten actualment: les crisis de deuda soberana i les crisis bancàries. I es fa a través de 66 països, pels que viatgem durant 8 segles, per aproximar-nos al perquè de tot plegat,  i a través d’explicacions, gràfiques, dades i números, s’obren horitzons per analitzar i trobar explicacions a la crisis actual, permetent, per tant, crear-nos una opinió pròpia gràcies a dos economistes amb vocació didàctica. Tracten i ho aconsegueixen d’anar marcant els fets més inusuals, adjectiu que ells utilitzen, desmarcant-se de la informació estàndard (freqüent, i en definitiva, ‘la que s’ha d’utilitzar’) i encaren la veritat des de dades i arguments irrebatibles, senzillament perquè, finalment, la ciència hi és, les dades empíriques són el que són, per molt que cadascú, al final, busqui l’explicació més útil, o bé per vendre llibres, o bé per ensenyar el camí per forrar-se a través de la crisi, o bé, per tapar la veritat vers una política econòmica fraudulenta i/o nul·la. Reinhart i Rogoff treballen amb una nova base de dades, per tal de mostrar-nos, sense embuts ni cortines de fum, el deute internacional d’abans i d’ara, i com no, les degradacions, inflacions, crisis bancàries i enfonsaments monetaris que ha incentivat una manera d’actuar tan estúpida (només cal veure com estem ara) com inhumana. Aquests són els punts que es toquen en els dos primers punts. En els quatre següents van fins el final per destapar la crisi actual, analitzada des del segle XIII, tot i que comencem a trobar més dades significatives a partir del segle XVII, i com ens podem imaginar, tant la deute extern com el deute intern juguen un paper més que important. L’empirisme de les dades permet baixar els pantalons a la realitat; de moment no canvia res, perquè les retallades només maquillen números per insistir en un creixement inútil i desigual. Per tant, de moment ens conformem amb que Rogoff i Reinhart despullin l’entremat econòmic. Curiós és comprovar, per exemple, que Grècia va anar acumulant impagaments a inversors externs de forma contínua des del 1800, sense una pràctica habitual i infal·lible a partir de la Segona Guerra Mundial. També és interessant comprovar que Austràlia, Nova Zelanda, Canadà, Dinamarca, Tailàndia i els EUA sí que han estat capaços de complir rigorosament, tot i que en el cas dels EUA, el descontrol dels darrers vint anys, finalment, ha resultat demolidor sobretot per l’estafa de les hipoteques subprime. No obstant, la reflexió final, que la podem contemplar a les dues darreres parts a través d’un anàlisi acurat del que s’ha estudiat als capítols anteriors, com hem dit, és clara: si els gurus de l’economia i malalts de les formes actuals de l’economia són capaços d’aprendre dels errors i prendre consciència de que tenir la mentalitat dels mamons que, per exemple, apareixen a Inside Job, provoca el que provoca, el futur pot ser diferent. L’obra en qüestió permet veure què i com ha passat el que ha passat, i seguir l’evolució d’un deute, finalment, matador, com tots els deutes. Una de les xifres que ens faciliten Reinhart i Rogoff és la relació entre crisis bancària i deute públic. Quan esclata una crisi bancària, el deute públic creix fins a un 86% tres anys després, provocant unes repercussions fiscals (i socials) molt superiors als costos dels rescats bancaris. El gran drama és que en èpoques de bonança tot s’hi val. Hi ha barra lliure, pels negocis, bancs, per les famílies, per l’estat, i el deute creix i creix. A Espanya, el boom immobiliari, la despesa pública amb rerefons sospitós i corrupte, famílies obsessionades en acumular i tirar de crèdit i hipoteques, l’hiperconsumisme, tot plegat, semblava una gran festa, no calia mirar què es gastava, i no faltaven il·luminats (no parlem de venedors de pisos) que recomanaven comprar pisos, que era una inversió, que els preus seguirien pujant, i vinga, a gastar, que cal consumir perquè la roda no s’aturi. Una actitud irresponsable i que evidencia una buidor existencial més que trista, de la que sociòlegs com Gilles Lipovetsky han parlat molt i molt bé, que han convençut a una majoria que no hi ha altra manera d’entendre el sistema, quan economistes com el conegut Serge Latouche ha proposat una alternativa, el decreixement, més que creïble, amb una base teòrica i uns arguments irrefutables… En canvi, arriba la crisi, i ara és quan arriben les lamentacions: Clar, la situació és molt dolenta, s’ha de vigilar amb el que es gasta… Ara sí i abans no? Si hi ha beneficis, tot s’hi val? Els dos economistes ho tenen clar, si més no, és lògica pura: les crisis arriben perquè es descontrola el deute durant els anys de bonança, i aquesta darrera crisi és la més bèstia perquè l’endeutament durant els anys de jauja ha resultat definitiu. I ara, arriben les presses, i com sempre, les presses són un dels pitjors socis possibles per solucionar problemes.

Esta vez es distinto. Ocho siglos de necedad financiera ofereix un anàlisi clau per entendre que les crisis són molt fàcils d’entendre, que no ens intentin encular, perquè no hi ha secrets: la corporació o com li vulgueu dir juga al casino, a gran escala, i quan tot va bé, no en té prou, i incentiva a que tothom s’endeuti, que tothom jugui, sense mirar les conseqüències, perquè quan arribi la crisi, el negoci serà comprar deute. És així de senzill, per aquest motiu, les grans fortunes creixen i creixen durant les crisis. I sí, podem parlar de fragilitat financera, de la volàtil naturalesa de la confiança, del funcionament els mercats, estudiar el llibre. Però si els que tenen la paella pel mànec no fa res més que reorganitzar l’economia perquè tot torni a ser com era abans de la crisi, i tornar als anys de gastar i gastar per tornar a acumular deute, sense regularitzar ni controlar mercats ni entrades i sortides de capital ni la dictadura de les borses mundials, i tornar a començar, com ha succeït durant els darrers vuit segles. No obstant, no podem oblidar reflexions com la de Jacques Attali a la seva Breve historia del futuro, on suggereix que la única forma d’arribar a una hiperdemocracia real per tothom seria possible si l’altruisme triomfés com a ideal i actitud per construir un futur on hi hauria un repartiment d’una abundància que naixeria gràcies a la ciència i el progrés (no entès com un creixement que permet que mil milions de persones pateixin fam crònica mentre s’amplia l’anomenat fons europeu de rescat econòmic -EFSF- fina a 788  milions d’euros, amb una capacitat real per préstecs de 440 mil milions).

Plató suggeria que els savis o els que estimen la saviesa i que per tant volen conèixer la veritat o el bé mai anhelen el poder ni lluiten per ell. Si accedeixen al govern els que van curts de coneixements i intel·ligència, ignorants i estúpids que es moren per acumular riqueses i poder, què pot passar? Doncs el que ha passat sempre, el que passa ara, ni més ni menys. On queda la moral i l’ètica? Insisteixo, no és qüestió d’ideals, ni de ser d’un color ni d’un altre, perquè potser la condició humana ens ho posa difícil, però, on guardem la suposada intel·lectualitat que teòricament ens diferencia dels altres animals? Baralles entre sindicats, uns perquè són els més cridaners, d’altres els més acomodats, entre partits polítics, per veure qui convenç a qui, entre ciutadans, uns a dalt, altres a sota, entre actituds i mentalitats, unes i altres dogmatitzant, entre mitjans, per intentar escombrar cap a casa, una opinió pública manipulada i indiferent, amb una minoria crítica a qui se la considera immediatament anti-sistema (sense negar que alguns no saben estar sense trencar res ni insultar a qui que no pensi com ells)… El món sembla estar en mans dels diners i de la ignorància (intransigència, immobilisme intel·lectual, manipuladors i manipulats,…) , és la única forma d’entendre el que està passant, però afortunadament, hi ha valents amants de la saviesa i dels coneixements com Rogoff i Reinhart, que potser no canviaran res, perquè no interessa o pel que sigui, però almenys, han baixat els pantalons per deixar amb tot a l’aire a aquells que ens intenten enganyar i manipular dia rere dia.

La foto d’entrada a l’article pertany a la campanya d’adbusters Occupy Wall Street.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply