L’obra fotogràfica de Floria Sigismondi no és de les més prolífiques, tot sigui dit; i segurament el nom d’aquesta italiana establerta a Canadà estarà per sempre lligat als videoclips The Beautiful People i Tourniquet, que va firmar per Marilyn Manson a l’any 1996, i que va suposar que el seu nom és convertís en tot un referent en el món del vídeo musical. El seu provocador i estilitzat concepte de la imatge va ser idoni per al grup del Reverend Manson, que en aquells dies presentaven el seu segon treball, Antichrist Superstar, i que gràcies al concepte visual de Sigismondi va acabar per convertir-se en el grup del moment. Ambients post-industrials, insectes, pròtesis, i sobretot un ritme frenètic d’imatges van ser la marca distintiva que va aportar l’autora i que va acabar per condicionar l’estil del videoclip, sent imitat després per un gran nombre d’autors sense massa personalitat. Després de l’impacte que va suposar el treball al costat de Marilyn Manson, la fotògrafa va ser sol·licitada per un gran nombre de músics: des de David Bowie, pel qual va firmar el videos de Little Wonder i Dead Man Walking, fins el seu més recent treball per Katty Perry a E.T., passant per Interpol, The White Stripes, Barry Adamson, Christina Aguilera, Sigur Rós, Leonard Cohen, Björk, Tricky, The Cure, Incubus, Muse o Fiona Apple. Al 2010 va debutar, amb força encert, en el cinema amb el biopic sobre el grup d’adolescents rockeres dels 70, The Runaways.
La formació real de Floira Sigismondi ve del món de la fotografia, i la seva carrera va començar com a fotògrafa de moda, fins que va entrar a formar part de la productora, Revolver Films, per la qual va fer els seus primers videoclips, i va a començar a guanyar-se bé la vida. Peró al marge del seu treball en el món de la imatge en moviment, Sigismondi no va abandonar mai el món de la imatge estàtica, i tota innovació que va aportar al videoclip ve dels treballs personals que realitzava com a fotògrafa, i on podem apreciar tot el que després va explotar. Les seves imatges són força pertorbadores, i en elles està força implícit el lema de No Future, mostrant un món pràcticament apocalíptic, post-industrial, on l’home va perdent la seva condició natural per culpa de la seva obsessió per tot el que és artificial, i per l’obssesió per fusionar-se amb el seu entorn. L’autora les defineix com imatges d’inframóns entròpics habitats per animes torturades i éssers omnipotents, i en elles podem contemplar amb tota mena de detalls el que després va desenvolupar en els seus vídeos, però que per culpa de la frenètica successió d’imatges que proposa, en un intent perquè l’espectador es quedi amb sensacions globals, no podiem desxifrar en tota la seva expressió i detall.
Fins a dia d’avui va editat tant sols dos treballs: Redemption (1999) i Immune (2005), on és recullen diferents sèries fetes durant diferents anys, amb un estil on els desenfocats, la saturació del color, i l’atrezzo són les marques més representatives. Sigismondi crea escenes carregades d’artificialitat, però que tenen un impacte en l’espectador força real, i aquesta capacitat és la que li dóna una gran autenticitat a la seva obra, tot al contrari d’altres artesans de l’artificialitat com David Lachapelle; les imatges de Sigismondi són visions properes als somnis, o malsons, i tot l’estilisme que desprenen estan al servei de l’imatge, formant un tot força compacte. Segurament el seu estil estigui molt lligat a la dècada dels 90, i és fruit d’un temps marcat per una estètica molt concreta, però les seves fotografies tenen el poder de captivar-te i absorbir-te al particular inframón que ens proposa.
