Georges Simenon: el costat fosc de la gent ordinària

Georges Simenon i la seva inseparable pipa són molt més que l’autor del conegut, literari i cinematogràfic Inspector Maigret. Autor de més de 200 novel·les, l’escriptor belga és un dels noms propis de la literatura francesa del segle XX. D’obra amb notòria presència a la gran pantalla (s’han fet pel·lícules de 50 novel·les seves), fins i tot Jean-Luc Godard es va rendir a La nuit du carrefour, la pel·lícula que va convertir a Simenon en el primer escriptor contemporani (parlem de l’any 1931) que veia com una de les seves novel·les es convertia en film. Fill de família humil, de ben jovenet el seu destí va estar vinculat a les lletres. Entre les seves primeres feines, trobem la de llibreter, després de veure’s obligat a abandonar els estudis amb 16 anys i posar-se a treballar a conseqüència de la mort del seu pare. Posteriorment va treballar a La Gaceta de Lieja, després de que amb tot el morro es presentés al despatx del director del diari, a qui no se sap com, va conquistar perquè el contractés. D’aquesta etapa neix la fama d’antisemita de Simenon, que es limitava a seguir la línia editorial del diari, tot i que l’escriptor va seguir sent crític am el que ell considerava l’excés de poder per part dels jueus en el sector financer, opinió que tampoc ha de ser motiu per titllar-lo d’antisemita. Cal recordar el retrat del jueu cobdiciós que apareix a novel·les com La jeune fille aux perles, Fou de Bergerac (ambdues de 1932), Los tres Rembrandt (1928), El noviazgo de M. Hire (1933) o Le petit homme d’ Arkhangelsk (1956). No obstant, el que sí és més que criticable és la seva actitud quan els nazis es disposaven a envair París, després de la invasió de Bèlgica, amb un Simenon soldat ocupant-se dels refugiats a La Rochelle, ajudant sense descans els exil·liats que arribaven, excepte els jueus, a qui va discriminar per apàtrides. I l’altra gran taca a la seva biografia és que la productora que va adaptar les seves primers novel·les, a principis dels anys 30, va ser La Continental, que depenia directament del Ministeri de Propaganda comandat per Joseph Goebbels, i de la qual el director era Albert Greven, amic personal de Helmut Goering. Probablement, aquests dos fets de la seva biografia són imperdonables. Ara bé, aquestes taques biogràfiques són motius suficients per negar el valor literari de Georges Simenon?

Quaderns Crema ha publicat algunes de les novel·les més importants de l’escriptor nascut a Lieja un 13 de febrer de 1903, com El gat i El gos groc (i a través d’Acantilado, en castellà, també trobem Pietr, el Letón). El Simenon escriptor allunyat de les novel·les policíaques de l’Inspector Maigret es reconeix de seguida per l’humanisme que desprenen els seus personatges, als quals els situa enmig d’una trama ben senzilla i diàfana a través de la qual exposen les seves virtuts i defectes a pit descobert. L’honestedat i cruesa de és la dels seus personatges, o a l’inrevés? Transparent i directe, el llenguatge planer de l’autor converteix les seves obres en punyals directes al cor i l’ànima del lector, perquè la simplicitat dels arguments contrasta amb la complexitat de sentiments i emocions dels seus patidors i contradictoris personatges. La quotidianitat, explicada amb rigor i generoses dosis de sarcasme, és un dels elements favorits de l’autor per esbudellar la condició humana amb precisió i mala baba. L’escriptor l’encerta de ple en cadascuna de les revelacions que treu els colors a cadascun dels humans capaços de calçar-se les mateixes sabates d’uns personatges hiperrealistes. Centrant-nos en El gat, novel·la en el que simplement se’ns explica la vida de dos jubilats destinats a odiar-se fins el final d’aquests dies, convertint aquest odi en una droga que no els permet distanciar-se, perquè la seva relació s’ha convertit en una addicció insuperable que els manté indefectiblement junts però distanciats, vivint en una mateixa casa, condensant-se una boira de mala maror incapaç de ser tallada ni amb serra elèctrica, Simenon aconsegueix una novel·la on el dia a dia dels personatges s’explica amb una claredat que contrasta radicalment amb l’ambient i sensacions que es descriuen. D’entrada, estem davant d’una història on no passa res, i per tant, passa de tot: observem des d’una distància prudentment propera un home i una dona que no senten res més que menyspreu l’un per l’altre però que no saben viure l’un sense l’altre. Explicat a través d’un narrador omnipresent, des del punt de vista d’Émile, el senyor, instant a instant, l’autor va dibuixant el retrat l’anguniosa i amarga vida d’ell i de Marguerite, la seva parella, a través de detalls, hàbits i vicis que van alimentant una relació podrida i sense remei. Sense sentimentalismes, Simenon s’apropia de la vida de dues persones que no es suporten, oferint el cadàver del seu amor als peus del lector amb una elegància i sobrietat encomiables. El retrat de la mala vida d’Émile i Marguerite està realitzat amb una subtilitat delicada i respectuosa cap als personatges i el lector; ara bé, el cop de puny de l’autor cap a la condició humana, tot i que el dóna amb un guant de seda, noqueja sense cap mena de contemplació.

Georges Simenon és d’aquells autors que sense fer massa soroll és capaç de penetrar fins al fons dels nostres defectes i vergonyes amb una serenor aparent i una aparença manipuladora que permet anar baixant els pantalons de qualsevol incrèdul sense que ningú es pugui adonar. Tan simple a primera vista, però tan sofisticat, incisiu i encisador en darrera instància, l’escriptor va ser un gran observador de la gent ordinària, oferint una visió crítica i analítica de la insuportable i inesgotable lleugeresa de l’ésser. Val la pena donar un cop d’ull i dos a les novel·les citades anteriorment per descobrir o redescobrir un novel·lista cínic, àcid i amb un punt de crueltat, considerat per Henry Miller com un dels grans plomes de la literatura mundial del segle passat.