Història del moviment anarquista a Espanya, de Josep Termes

0

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al 2006, autor, entre d’altres, d’ Anarquismo y sindicalismo en España: La Primera Internacional, 1868-1881 (1972), El federalisme català en el període revolucionari de 1868-1873 (1972) i Històries de la Catalunya treballadora (2000), Misèria contra pobresa. Els fets de la Fatarella del gener de 1937 (2005), La catalanitat obrera. La República Catalana, l’Estatut de 1932 i el Moviment Obrer (2007) i Història de combat (2007)  el catedràtic en història contemporània Josep Termes ha publicat aquest any Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980) (L’Avenç, 2011), un didàctic i extens recorregut per l’anarquisme i la història del moviment llibertari a Espanya, que s’obre al 1870, l’any en el que neix a Barcelona l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), amb la guerra francoprussiana, i que es tanca amb la fi de la URSS i del comunisme a finals del segle XXI. A la introducció, Termes s’ocupa de deixar ben clar que la història no és una ciència exacta, i aquí no es tracta, com fan alguns professionals (i no parlem dels que s’inventen la història, i redacten llibres per satisfer uns interessos i ideals), de crear una narració emparant-se en la història científica, i així fer gala de la bandera que defensen, presentant els seus ideals com gairebé immaculats. Com succeeix amb altres historiadors imprescindibles per la seva vocació, rigor i esperit crític i humà, com per exemple, Howard Zinn, el mateix Josep Termes remarca que un historiador és fruit d’una època i dels seus conflictes, de les seves experiències i de les seves passions. Deixa constància de que ell, com partidari de l’obrerisme, sindical o no, sent simpatia pels anarquistes perquè ha compartit el lema ‘l’emancipació dels obrers serà obra dels treballadors mateixos’.

El moviment anarquista es traça, ens explica Termes, a través de quatre projectes: l’anarcocol·lectivista, societari, obrerista i pedagògic; l’anarcomunista, que exigeix una revolució anarquista immediata; l’anarcosindicalisme, fonamentat en la lluita sindical i social; i l’anarcobolxevic, que mitjançant la gimnàstica revolucionària (acció directa) aconduiria la classe obrera a la revolució social, superant una república democràtica, vista com a burgesa i com una adormidera que enganyava els obrers i els allunyava del ser veritable objectiu. Les gairebé set centes pàgines del llibre conformen un inextricable aiguabarreig de sindicalisme apolític, anarcosindicalisme i anarquisme de diversos i contraposats pelatges, i narra les lluites obreres, la de creació d’institucions i la de descripció d’unes doctrines que incidien en la necessitat de defensar la classe treballadora espanyola, la qual havia iniciat la lluita per reclamar uns drets fins el moment inexistents cap a al 1835, amb la crema de la primera fàbrica que a Barcelona utilitzava la màquina de vapor, la Bonaplata, Rull i Cia. Al 1840, neix el primer sindicat d’Espanya, el de teixidors de Barcelona Al 1855, a Barcelona hi va haver la primera vaga general que hi ha hagut a Espanya, en un període, el Bienni Progressista, on el moviment obrer es dóna a conèixer. Durant aquests anys, l’obrerisme es mostra pragmàtic, evolucionista i legal. Des d’una vessant democràtica, republicana i federal, lluiten pel dret a les reunions l’associació obrera, i per evitar el clausures de societats obreres, així com dels seus membres, amb la intenció de cercar un anivellament social. Al 1870, després d’ingressar a la Primera Internacional, s’inicia una etapa que dura fins el 1902, on es difon l’anarquisme, i la idea d’una societat sense classes ni estat, amb propietat col·lectiva, comunal o regida pels sindicats. Son anys de divisió, entre els partidaris d’una revolució social a través de la propaganda d’idees i de la difusió de la cultura, i els favorables a l’acció directa. Fins la fi de la guerra civil, el 1939, trobem l’etapa del sindicalisme revolucionari, apolític i anarquista, amb la Setmana Tràgica, pistolerisme i l’assassinat de Salvador Seguí (Noi del Sucre) el 10 de març de 1923, posant de manifest les diferències entre els sectors anarquistes més dialogants i els més violents, com a moments que ajuden a entendre aquest període, que acaba amb el feixisme esmicolant l’anarquisme.

Lluny de mitificar l’anarquisme, Josep Termes exposa amb un punt de vista proper però crític la història del moviment, la vessant social i obrerista dels llibertaris, recordant fidelment la seva lluita: La història de l’anarquisme mostra com ben sovint, per no dir sempre, les doctrines igualitàries, redemptoristes, mil·lenaristes o definidores d’una Arcàdia feliç cauen també en el sectarisme i la violència, resultat inevitable de les contradiccions, mancances i les lluites de les societats humanes. De fet, l’idealisme entra en conflicte amb la dura realitat. Una absoluta justícia ideal sembla irrealitzable i cal substituir-la per una justa, democràtica, i popular mediació del conflicte, fet que aboca -i no me n’amago- a una defensa de l’evolucionisme gradualista. Dit això, però, cal tenir en compte que l’anarquisme, tant l’espanyol com el català especialment, va ser de fet i fonamentalment no sols una apologia doctrinària sinó, sobretot, una lluita per la millora de les condicions de vida i de treball de la classe obrera, així com per una dignificació del treball i un enaltiment simbòlic del paper dels treballadors en la societat moderna. Així doncs, l’anarquisme, i més encara l’anarcosindicalisme, va jugar un paper essencial (més que cap altra de les doctrines obreres fins la guerra civil) en el joc de posar el món del treball al centre de la vida política i de dotar els treballadors d’un instrument de defensa i de pressió. Fer passar el treballador del paper humil, resignat i subordinat, al d’agent amb consciència dels seus drets i de la seva força no va ser menor, al contrari, fou un element cabdal en la configuració de la nova societat de masses.

L’excel·lent treball d’investigació de Termes, un estudi detallat i contrastat, no oblida la violència amb la que alguns sectors anarquistes varen impregnar la seva lluita, com el fallit atemptat al president del consell de Ministres, el conservador i dialogant Antoni Maura, per part de Joaquim Miquel Artal, els assassinats, respectivament, del primer ministre Cànovas del Castillo, i dels caps de govern José Canalejas i Eduardo Dato, la vaga de la Canadenca, el citat pistolerisme, la sagnant revolució a Astúries el 1934, o els camps de concentració del faista Garcia Oliver; tampoc oblida, evidentment, noms com els de Buenaventura Durruti, Federica Montseny, el Noi de Sucre, Ricardo Sanz, Felipe Aláiz, Àngel Samblancat i Joaquim Maurin; no es deixa tampoc d’assenyalar els únics i veritables culpables de la guerra civil, les forces militars colpistes i franquistes, que amb l’ajut de l’església, empresaris i sectors pudents varen impulsar un cop d’estat per evitar la pèrdua de privilegis dels que es consideren intocables i per sobre dels sectors més desfavorits i de la classe treballadora, i així, esborrar del mapa a moviments com l’anarquista; tampoc passa per alt l’impacte de la Gran Guerra, ni l’atac dels Sindicats Lliures contra la CNT, ni de l’arribada de la Segona República i la possibilitat de construir una altra Espanya; ni el paper de diaris com Solidaridad Obrera, amb Joan Peiró i Ramon Magra, entre d’altres figures claus de l’època, com a exponents d’un periodisme veraç, crític i atrevit, virtuts que tant es troben en falta avui en dia; no deixa d’explicar el Decret sobre la col·lectivització i control de la indústria i del comerç a Catalunya, ni els Fets de Maig de 1937, així com l’exili dels llibertaris un cop acabada la guerra i l’escissió del moviment, i la posterior reunificació de les dues tendències llibertàries a l’exili, a Llemotges, el 1961, durant el Congrés Federal.

Josep Termes no s’oblida de res (com sempre, hi hauran altres opinions), com hem vist, ni tampoc de reflexionar sobre el ressorgiment del moviment llibertari a Barcelona, convertint-se aquesta en la ciutat bressol de l’anarquisme durant a finals del segle XIX i a principis del segle passat, ni d’oferir-nos una atractiva i imprescindible (com ho és aquest treball) bibliografia sobre l’anarquisme i història del moviment. Ara bé, el que em resulta extraordinari és la forma amb la que ens apropa a la història, de forma clara, amena i profunda, i ens els temps que corren, més que mai, és vital comprendre la història per difondre la defensa dels drets humans, en aquest cas però, dels drets dels treballadors. La història està per llegir-la i per aprendre dels errors, perquè es va repetint. Josep Termes ho fa, no només amb aquesta obra, on ajuda a comprendre el moviment anarquista, els seus motius, els seus defectes i virtuts, i la seva lluita obrerista contra la diferència de classes, àdhuc durant tota una trajectòria en la que s’ha ocupat d’educar i ensenyar, i apropar-nos a la història, amb la que crear un espai didàctic que resulta vitalment enriquidor, i d’aquesta manera, culturitzar la nostra societat.

La magnífica i didàctica, per molts motius, Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980), publicada per L’Avenç en català, no només ens narra la història del moviment llibertari, amb gairebé tots els ets i uts; també ens dóna múltiples arguments per entendre els motius d’una lluita, i ens suggereix la importància de conèixer la història, una obvietat tan vital com oblidada. Amb professionals com Josep Termes, la història i el coneixement d’aquesta romanen a l’abast de tothom.


Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply