Història mínima de Catalunya, de Jordi Canal

0

Jordi Canal, l’historiador català vinculat a l’ École des Hautes Études en Sciences Sociales de París, com ja va fer abans Roberto Fernández (actual rector de la Universitat de Lleida) amb Cataluña y el absolutismo borbónico. Historia y política (Crítica, 2014), explica la seva història de Catalunya, la història d’una comunitat històrica amb normalitat, rigor i sense deixar entrar en joc la manipulació catalanista. Així ho defensa el propi autor. Bon moment per recordar Vicente Lombardo Toledano, l’històric mandatari socialista mexicà, qui defensava que els llibres d’història revelen per damunt de tot la creença i ideals dels seus autors. Canal considera, en poques paraules, que la història que s’ensenya a Catalunya no és més que el resultat del fervor nacionalista. Ell és l’autor d’ Història mínima de Catalunya (Turner Libros, 2015).

Documentada, rigorosa, veraç i valenta per uns, manipuladora, partidista, subjectiva i increïble per altres, Canal ha sabut trobar el moment per oferir la seva visió de la història de Catalunya. El repàs que aconsegueix en poc menys de 300 pàgines té mèrit. Des de la prehistòria arribant fins a l’actualitat, concretament fins agost de 2015, repassa les fites històriques de Catalunya. La seva versió dels fets s’escapa del que l’autor anomena fe catalanesca, la fe cega de patriotisme, que és la fe, sempre segons Canal, que expressa la història del somni de Catalunya dels nacionalistes. Per entendre’ns, la Història mínima de Catalunya s’aproxima a la història de Catalunya que segurament defensen els votants de Ciutadans i la que ofendria als votants d’ Esquerra Republicana. Canal considera que tota història nacionalista o federalista és falsa. Per tant, entenem que considera la seva història com la veritable. La que ell titlla com història nacionalista són les que anomena melancòliques i delirants, i a la vegada edificants i estimulants, perquè resulten finalment “un conte de fades patriòtic”. Per aquest motiu, ofereix la història mínima justament perquè ell entén que la deslliga de tot tipus de sentiment i mentida nacionalista, seguint la línia d’Agustí Calvet, més conegut com Ganziel, l’autor de Quina mena de gent som. Quatre assaigs sobre Catalunya i els catalans (1938-1947), qui criticava la història nacionalista perquè entenia que no només falsejava la història, sinó que feia convergir els esdeveniments per tal d’obtenir la plenitud de la nacionalitat catalana com una forma estatal.

Faig cinc cèntims mal comptants del que ens trobem a la Història mínima de Catalunya. La Marca Hispànica, l’aparició de Catalunya (perquè Canal considera que hi havia “una entitat particular que requeria tenir un nom”), la unió dinàstica amb el regne d’Aragó (també al segle XII), la conquesta de Mallorca i València (segle XIII), l’expansió pel Mediterrani (segles XIII i XIV), la crisi de la baixa Edat Mitjana (segle XV), la unió dinàstica de la Corona d’Aragó amb Castella (final del segle XV), la inserció de la Corona d’Aragó a la “monarquia composta” dels Àustries i dels Borbons (segles XVI-XVIII), per tant la Guerra de Successió i el Decret de Nova Planta (segle XVIII) la convivència a l’Estat-nació d’Espanya (segle XIX), la proclamació d’un “Estat autònom dins de la República Espanyola” (1931), la Guerra Civil, la resistència antifranquista (on destaca el paper del PSUC), la restauració de la Generalitat (1977) i la successió de Governs autònoms fins als nostres propis dies. A destacar les pàgines dedicades a Felip V i el Decret de Nova Planta, amb les quals de seguida un es fa una idea de com entén Jordi Canal la història de Catalunya: el Decret era necessari, segons indica, per adaptar Catalunya en l’actualitat social, econòmica i geogràfica europea. Catalunya havia de convertir-se en regió, i Felip V va fer el que havia de fer. I amb la repressió del català, el mateix. Canal afirma que era una necessitat social, jurídica i educativa, fer del castellà la llengua oficial.

Jordi Canal també té temps per parlar del Barça, de TV3, d’ Òmnium Cultural i a tot el que ell entén com institucions catalanistes i adoctrinadores de la història nacionalista o que hi col·laboren d’alguna forma per la causa. Ell entén que s’ha nacionalitzat Catalunya, que s’ha adoctrinat el país perquè tinguin una visió catalanista de la història, amb les conseqüències que comporta cap a Espanya i la relació amb l’Estat Espanyol. I evidentment té paraules pel procés. Només anticiparem que defensa l’aparició d’organisme que també consideren el citat procés un despropòsit, com Societat Civil Catalana, tot i que reconeix que cal una reforma, entre altres qüestions, del finaçament de partits. En definitiva, aquesta és la història que defensa Jordi Canal, el qual va dir durant una entrevista a l’ABC que «Hablar de que Cataluña fue una nación tiene cierto grado de perversión». Com deia Ortega y Gasset, a vegades, un historiador és com un profeta a l’inrevés.

 

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply