La educación de un ladrón, d’Edward Bunker

Perquè serveix la cultura? Ens fa millors persones? Doncs no tinc ni idea. El que sí sé és que Edward Bunker va ser un altre després d’apropar-se a ella, concretament als llibres. I gràcies a ells, als llibres, gràcies a la cultura, podem gaudir d’un dels novel·listes del gènere negre més importants dels darrers cinquanta anys. Sajalín Editores, l’editorial que té en catàleg les seves meravelloses novel·les, ha publicat l’autobiografia de Bunker, La educación de un ladrón, l’abrasiu i honest relat d’una vida fora de la llei i allunyada de la mediocritat i monotonia de l’oficina o d’una feina comuna. És el relat d’un delinqüent que va acabar convertint-se en un dels meus escriptors favorits, un d’aquells que em fan veure la vida i reflexionar sobre la mateixa com mai ho faria si no hagués tingut la sort de trobar-me’ls pel camí.

Para que funcionara, tenía que ser un hecho consumado nada más conocer el asunto. El primer movimiento tenía que llevar a una situación de tablas, en la que matarme a mí acarrease la muerte de todos ellos. En realidad, el chulo solo tenía que convencerse de que, si me mataba a mí, unos locos que no podría idenitificar se presentarían en su casa y acabarían con él y con toda su familia.

A Bunker se’l pot llegir de diferents maneres. Com a novel·la negra, com a novel·la social, com a relat carceler, o inclús, com a novel·la humanista, l’autor de Perro come perro narra des de les entranyes i des de l’honestedat. En la seva més que recomanable autobiografia, recrea les situacions i circumstàncies que el van dur per una banda a ser un dels delinqüents més perillosos del moment als EUA i per l’altra banda, el camí que el va portar a ser escriptor. Partint de capacitat per transmetre emocions i vivències, Bunker esdevé un narrador implacable. Simple, directe i transparent, Bunker ofereix una autobiografia atapeïda de dolor, amargor i drama, però des de la valentia que suposa no penedir-se ni plorar per res. Als antípodes de la redempció, va de cara, i assumeix culpes, faltes i delictes. Ell va triar aquell camí, i no val la pena jugar a què hagués succeït si hagués pres altres decisions. Bunker és fidel a sí mateix i al seu passat. I podríem dir que aquest és un dels grans motius per aficionar-se a les seves obres, llegir un autor que parteix de la veritat per introduir-nos en el seu univers.

Diecisiete años, seis novelas, y un montón de realtos cortos sin ver publicada una sola frase. Escribir se había convertido en la única posibilidad de escapar del cenagal de mi existencia y había perseverado en ello incluso en los momentos en que la llama de esperanza de apagaba. … El mundo leerías las verdades que yo escribiría. Haría crecer una flor en el fango. Esos sueños tenían ya diecisiete años, catorce de ellos pasados tras los siniestros muros carcelarios.

Pels afortunats que ja coneixeu les seves novel·les, i pels afortunats que encara les heu de descobrir, La educación de un ladrón és l’aclaparadora i extraordinària vida d’un home fet a sí mateix. Com ell diu “no elegimos lo que somos, salvo en cierto grado”, però a base de tossuderia i esforç, va saber renéixer en algú millor del que el destí havia marcat. Lladre i escriptor, i per damunt de tot, persona que evoluciona amb la voluntat de mirar endavant, i amb errors, patinades i encerts, convertir-se en allò en què molts aspirem: algú que quan es mira al mirall està orgullós de qui és.