Mooch, de Dan Fante

0

Dan Fante es despulla amb cada novel·la, potser, partint de la base que la literatura l’art que mostra la vida com un llarg camí on, i parlem d’intangibles, hi ha més derrotes que victòries. Però, hi ha derrotes i derrotes, segons si s’opta per gastar les forces omplint-se la boca de queixes i excuses, o bé, si l’elecció és lluitar a pit descobert, sabedors que així és la vida. Des de Bolaño a Banville, passant per Sábato, els escriptors que han defensat aquesta idea no són pocs. La necessitat d’escriure es fa evident amb les paraules i el to que utilitza un autor, i com no, el punt de vista que té de la vida.

Dan Fante aconsegueix traslladar els seus pensaments i sentiments des del primer moment. Ni s’enganya ni enganya; però tampoc es lamenta de res, és dur de pelar, encaixa bé els cops i segueix endavant. Si amb Chump Change ens presentava un drama familiar en primera persona, a través del seu alter ego, Bruno Dante, un escriptor sense obra però amb tot l’alcohol a la sang que un pot acumular, que ha d’enfrontar-se a la mort del seu pare, amb qui manté una relació d’amor-odi que no no ha superat mai, a Mooch ens trobem amb el mateix Bruno, però aquest cop, intentant escapar de l’alcohol, d’una femme fatale, i per tant, de sí mateix, per tal de reinventar-se d’alguna manera per seguir vivint com ell voldria viure: amb certa pau interior i escrivint, o a l’inrevés.

La novel·la, publicada també per Sajalín Editores (la mateixa editorial que aviat publicarà Fante: Un legado de escritura, alcohol y supervivencia), s’inicia mesos després del final de Chump Change, amb un Bruno Dante triomfant, laboral i socialment parlant. Ha aconseguit deixar la beguda des de fa uns mesos, i té una feina de venedor per telèfon, i se li dóna prou bé. Guanya una pasta gansa, gràcies als incentius, però sent que la seva vida és una merda, ara bé, sabedor de que si sent això la culpa és seva i només seva, per molt de que la societat en la que viu no li acabi de fer el pes. Però, si pot canviar alguna cosa, és a ell mateix. Se sent buit, perquè ell vol ser escriptor; no té prou amb llevar-se cada matí i estar-se vuit hores a una oficina amb una feina que detesta i uns companys amb els que no pot mantenir més de dues paraules. Estar sobri només li ha donat sobrietat. Està fins els nassos de sobreviure com un alcohòlic sense cap més pel·lícula a explicar que la d’un bevedor imparable capaç de perdre l’oremus en qualsevol moment i acabar engarjolat. Ara bé, no estem amb un poca-pena que mai ha tingut problemes i que reacciona irracionalment, com un petit emperador, quan alguna cosa no li agrada o no és com ell vol. És un supervivent amb la pell ben dura, però amb sentiments, sobretot de culpa. Estem davant d’un personatge que no ha tingut pares (bé, sí, els ha tingut, però com si no), que ha estat a punt de morir pel seu alcoholisme unes quantes vegades, que ha estat a la presó unes quantes vegades per escàndols, robatoris i alguna que altra malifeta. Bruno Dante està ressentit amb sí mateix, amb la seva família i amb la societat; i no és un ressentiment gratuït ni infantil. Ben bé al contrari. A Mooch, paraula polisèmica que es pot traduir per paràsit, vividor, aprofitat, caminar sense rumb, ser un jeta, ens trobem amb l’alter ego de l’autor fart de ser qui és, dels seus vicis, prejudicis, i sobretot, de la seva debilitat amb l’alcohol, però tot sol, no podrà sortir del bucle. Per acabar-ho d’adobar, s’enamora d’una perla, ex-addicte al crack i xupapolles des dels set anys, una pobra noia anomenada Jimmi Valiente, ex-model, ex-go go, gran mamadora de polles, i finalment, venedora per telèfon, que ha vist les mil i una a la vida, i que no sap per on tirar sense recaure en el pou dels excessos una i una altra vegada. Però l’amor sovint manipula la realitat, i Dante perd el cul i la pasta per ella… i pel fill d’aquesta, ‘un nen superdotat tan repel·lent com raonable. Conèixer els negocis de telemàrqueting nord-americans, on es fan muntanyes de diners a qualsevol preu, en un món on la competitivitat i l’exigència per superar-se arriba a límits tan exagerats com estúpids (i nocius per tot el que suposa aquest tipus d’actitud, que tothom somriu fins que tot fa crash), suposa l’altre al·licient de la novel·la, on van apareixent personatges de tot tipus i de tots colors, i tots ells poden ser tan admirables com detestables, perquè finalment, aquesta és la realitat. Tots som alhora, admirables i detestables; ara bé, les decisions que un pren, finalment, declinen la balança cap a una banda o cap a l’altra.

Narrada amb la solvència i transparència a la que ens té acostumats l’escriptor nord-americà, Mooch esdevé el retrat d’un home que es vol reinventar sense excuses. Àcid, corrosiu i fluid, l’autor s’enfronta amb el seu passat de forma directa, en un acte de valentia on la indulgència i la compassió no tenen lloc. Amb Bruno Dante (o Dan Fante) no hi ha lloc per defugir responsabilitats ni per amagar debilitats, ni molt menys, per ser autocrític. No ens equivoquem, la bandera d’aquest autor no és l’auto-destrucció ni el nihilisme ni el no futur. És un crit a la vida, d’una manera honesta i intensa. Sense cap to alliçonador ni cap mena de moralina, l’autor ens presenta les seves vivències i experiències a través de Bruno Dante, amb una sinceritat i sentit de l’humor (sovint, es riu d’ell mateix) que evidencien un estil narratiu pròxim a Bukowski, però, considero, que, mentre aquest es resigna a ser qui és i punt (i qui pot criticar aquesta actitud?)), Dan Fante vol deixar de ser Bruno Dante, i no perquè s’avergonyeixi o se’n penedeixi de res, ni molt menys, ni tampoc perquè vol que li donin copets a l’esquena, què va; senzillament, vol deixar tot allò que l’impedeix ser qui realment sent que vol ser, i prendre les decisions idònies que li permetin ser un dels escriptors més interessants de la literatura nord-americana dels darrers anys. I sembla ser, que després de litres i litres d’alcohol, algun que altre de sang, i mil i una batalles, les ha sabut prendre.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply