Posteconomía, d’Antonio Baños Boncompain

POSTECONOMÍA. ANTONIO BAÑOS BONCOMPAIN

los libros del lince

Ya ha quedado claro que la crisis no es una crisis. Se trata de un auténtico asalto al poder absoluto por parte de las élites del capitalismo global. Unas élites financieras que utitlizan el dogmatismo neoliberal de políticos y economistas para llevar a sus máximos históricos la transformación de la humanidad entera en millones de siervos atemorizados y empobrecidos. Es la Nueva Edad Media.

Benvinguts a Posteconomía (Los Libros del Lince, 2012), el darrer llibre d’Antonio Baños Boncompain, autor també de La economía no existe, publicat a través de la mateixa editorial. Embarquem-nos amb ell en aquesta nova fase del capitalisme a través del qual les retallades de llibertats i prestacions socials estan desmembrant un estat de benestar amenaçat per l’autoritat teocràtica d’uns economistes capficats en transformar el sistema en una forma inèdita de feudalisme. Vivim un moment en el que l’economia no és ciència, s’ha convertit en doctrina, i economistes, polítics i financers estableixen unes normes intocables sobre com són les coses i com han de ser; la dictadura de l’economia, la Posteconomia s’ha fet amb el poder de la societat. Les reflexions de Baños són ben dures, però, tanmateix, són ben verídiques. No és qüestió d’ideologies, és qüestió de veure com són les coses i de veure el món com un negoci o com un lloc on viure i deixar viure.

Vivim en un món on l’economia no creu en ella mateixa. Ha deixat de banda tota vessant científica, tota vocació social. La crisi és la versió financera de la razzia, el shock del que ens parla Naomi Klein. Els passos que s’han donat fins arribar al punt on ens trobem no ha estat casual. Baños narra amb humor, habilitat i precisió, i resulta del tot demolidor: des de que Nixon, assessorat per Milton Friedman, va enterrar la base del sistema Brentan-Wood (paritat or-dòlar), la desregularització del mercat de les finances ha estat l’objectiu final del think-tank dels neo-con, els auto-proclamats liberals. “La tragèdia dels temps moderns és que l’home s’ha tornat contra l’home”, escrivia Nicolas Berdaiev. La crisi és l’arma fonamental post-econòmica, i com deia Hobbes, l’home és el llop de l’home. El deute ens ha anul·lat davant d’un altre home, el que ens ha devorat, el nou senyor feudal de la nova edat mitjana.

De tot això ens parla Baños. Amb humor àcid i transgressor, valentia, narració diàfana i clara, ens exposa de forma analítica i crítica el perquè, el com i el quan de tot plegat, utilitzant tots els recursos i fonts d’informació al seu abast, tocant els temes candents i explicatius per entendre una mica més l’estafa en la que han submergit la societat: estudiants d’economia educats per transmetre la doctrina amb esperit rebel inferior al d’un canari mort, reflexions de Richard Sennett, Geroge Soros, Nikolai Dmítrievich Kondratiev, Paul Krugman, Norberto Emilio García, Norman Pounds, Alexis de Tocqueville, Alain Touraine, Kenneth Boulding, Alan Moore, Karlheinz Deschner, i molts altres noms, mencions per enriquir el text i la reflexió a obres, per citar algunes, com The Function of Religion de Niklas Luhmann, Discurso y figura de Jean-François Lyotard, La sociedad anárquica de Hedley Bull, The Italian Merchant in the Middle Ages d’Armando Sapori, From the Nem Middle Ages to a New Dark Age de Phil Williams, How to Run the World: Charting Curse to the Next Renaissance de Parag Khanna, La gran transformación de Karl Polanyi, Economías de signos y espacios d’Scott Lash i John Urry, La traición de la opulencia de Jean-Pierre Dupuy, El club de los elegidos de David Rothkopf, La dinámica del capitalismo de Fernand Braudel, Proceso de civilización de Norbert Elias, Generación post-alfa de Bifo Berardi, el segrest del futur a través del deute, el concepte de la plutonomia envers el devorat capitalisme fordista, l’elogi a l’individualisme més extrem i nociu de la filosodia Randiana traslladat a l’economia, la connotació tòxica del concepte ‘professional’, el capitalisme en mode Mach I per enterrar qualsevol il·lusió d’igualtat social, el pes de l’actual Denkkollektiv (pensament col·lectiu) com a dogma intocable entès com ‘tot es basa en els diners i punt‘, el perquè del treballador convertit en un individu obedient, submís i modelable, l’educació com a primera feina, la superficialitat i superfluïtat com a eixos de la construcció cultural de la societat,… Baños encerta de ple en tot el que toca, no s’oblida ni de culpables ni de còmplices, la història dels fets està per explicar-la; ara bé, és possible que l’horitzó no sigui tan negre com ho dibuixa… perquè, potser, ja no hi ha horitzó.

La deshumanització de l’home, i per tant, de la societat, és un procés ja iniciat per part d’un 1% que pretén sodomitzar a un 99% confús, desunit i perplex, sovint, despistat amb un oci pervers representat per l’esport d’elit, les modes, la televisió i els màxims exponents del concepte actual de triomfadors, que van des dels emprenedors disposats a convertir-se en els nous empresaris d’èxit al futbolista més glamurós, passant pels homes-guanyadors o idiotes savis, forjats a base de títols, que han assimilat bé les normes establertes per enarborar la bandera de ‘M’estic forrant i me la pela que el món se’n vagi a la merda‘. I si bé llibres com el d’Antonio Baños no canviaran res ni faran que els màxims responsables prenguin nota de quins són els defectes permanents que converteixen el sistema que ens empara en un insaciable i golafre monstre que devora tota ètica, moral i sentit comú possibles, com a poc, sí que serviran per poder entendre qui, com i perquè un ésser humà es converteix en un triler que només veu números i que només tolera el concepte creixement econòmic com a leitmotiv socio-econòmic.

L’estupidesa ha vençut: tot s’hi val per incentivar i conrear el venerat i intocable creixement econòmic. El sentit de la vida reduït a guanyar més diners que l’any anterior. Potser Oscar Wilde tenia raó quan deia que en aquest món el menys freqüent és viure, perquè, finalment, la majoria de la gent només existeix, res més. Com diu el propi Baños al final del seu Posteconomía, tant Wilde com ell es queden curts. Hem entrat en una era de temor, deia Tony Judt, i la cosa va de debò. Els senyor posteconòmics ja s’han vist amb la força suficient per anar desvetllant tot el que aniran fent per assolir el poder absolut de la societat. I el pitjor de tot és que les queixes que tenim avui no seran res en comparació amb les que tindrem demà.

Hem deixat de ser ciutadans d’un país per passar a ser figurants dins d’un etern spot de marca-país.