Rubia de verano: un còmic sobre el desencís

0

No ens enganyem més. Per molt que intentem posar com excusa el maligne i alhora inhumà funcionament del sistema i dels cada dia més sofisticats mecanismes de poder que intenten i sovint aconsegueixen esclavitzar (o zombificar) la nostra vida, tot i apropar-nos als abismes d’un oxímoron, no queda més remei que reconèixer que la culpa de tot és nostre. Tot és culpa nostre, parafrasejant d’alguna manera a Dostoievski, per tot i de tot.

Realment és més còmode i satisfactori culpar a elements externs de tots els mals, tot i assumir que avui en dia, la llibertat és poc menys que falsa. És una putada viure en una societat on tot gira al voltant dels diners, i en un món que va a ritme dels (mamons i necis) que més capital, cobdícia i maldat mostren i demostren. Evidentment, cada cas és un món, i cada cervell un univers, i per tant, no es pot dir tot o res ni sempre ni mai, i cadascú sap quins problemes té. Una altra contradicció, no obstant, que ens duu a recomanar el còmic Rubia de Verano (La Cúpula, 2011), d’Adrian Tomine, quatre historietes curtes on es posen de manifest algunes de les angoixes que ens invaiexen sovint: la incapacitat per canviar, les barreres de la comunicació, incongruències, el pes de la sociabilitat, aguantar per obligació el que no aguantes, la falta d’autocrítica, negar-se a reconèixer que el problema està en nosaltres mateixos… L’anomenat Raymond Carver del còmic, tot i que també es podia citar aquí la influència d’ Eric Rohmer, de Richard Yates i de Donald Ray Pollock) analitza els individus i el desencís dels adults de classe mitja que habiten en els centres neuràlgics del nostre món, que no són altre que les grans urbes, a través de quatre historietes curtes dibuixades amb un dibuix sobri i contingut.

La Cúpula presenta la tercera edició d’un còmic que segurament no ajudarà als que ho veuen tot negre, evidentment, ni tans sols el recomanarem a aquells que són esclaus del seu desconsòl i amargor. Però, ho direm: Rubia de verano, d’Adrian Tomine, ens pot servir, almenys, per riure’ns de les nostres misèries. Tomine, juntament amb Charles Burns (atenció a Tóxico, el seu darrer còmic), Daniel Bowles i Chris Ware, són els creadors d’historietes que millor ens ho posen.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply