Hot! Allen Ginsberg: L’artista antisistema

TESTIMONIO EN CHICAGO. ALLEN GINSBERG

Gallo Nero

Del 25 al 28 d’agost de 1968, el Partit Demòcrata del president Lyndon B. Johnson celebrava la seva convenció a Chicago. L’assassinat del president John Fitzgerald Kennedy el 1963 (Johnson el va succeïr), la guerra del Vietnam, els problemes racials, accentuats pels assassinats de Malcolm X el 1965 i Martin Luther King el 1968 i el despertar crític d’un sector de la població nord-americana eren alguns dels ingredients que col·laboraven en el batibull en el que estava immers la societat del país. El dia 25 d’agost, cinc mil persones, anarquistes, pacifistes, hippies, comunistes, exponents de la nova esquerra, radicals i militants negres varen arribar a la ciutat del vent i varen acampar a Lincoln Park. Entre ells, també hi havia un grup d’artistes i intel·lectuals, encapçalats per Allen Ginsberg, alguns d’ells membres actius que ja havien participat d’accions del Comité de Mobilització Nacional pel Final de la Guerra del Vietnam, del Youth International Party, del no celebrat Festival per la Vida, o del Human Be-In de San Francisco. El sistema va respondre enviant 24000 homes, entre soldats, policies, detectius i agents de l’FBI. Resultat final: batalla campal, 668 detinguts, múltiples ferits, entre ells 63 periodistes, judici i presó per alguns d’ells, i, el més important, criminalitzar els manifestants i els sectors crítics amb el sistema i l’aprovació de l’Anti-Riot Act: 5 anys de presó i 10 mil dòlars de multa per viatjar entre estats dels EUA amb la intenció d’incitar, organitzar, promoure o participar en una revolta, entenent-se per revolta qualsevol reunió de tres o més persones en la que una d’elles amenaça o danya la resta. Per aproximar-se a aquests dies de 1968, l’editorial Gallo Nero, de forma més que oportuna i necessària, publica Testimonio en Chicago, on a través de poc més de cent pàgines, recopila la intervenció d’Allen Ginsberg durant l’anomenat Procès dels Vuit (judici als considerats vuit responsables de la manifestació i batalla campal apuntades), la declaració publica que va fer Jean Genet, carregant contra el sense-sentit del judici i titllant de gossos rabiosos a tots aquells que defensen el sistema a cop de porra i a través de la irracionalitat, la crònica que va publicar en el seu dia el periodista i editor Jason Epstein a The New York Review of Books, i una completa i explicativa introducció de la periodista Fernanda Pivano, que serveix per situar-nos i contextualitzar els fets.

Els valors del capitalisme, representats per l’excés de l’ànim de lucre i per l’explosió del benestar fictici i de la inèrcia anestesista de l’anomenat American Way of Life havien donat masses arguments a diferents moviments socials, culturals i estudiantils per mobilitzar-se i mostrar d’aquesta manera el rebuig contra un sistema que, com podem comprovar avui en dia, als EUA, a Europa i a gairebé tot el món, ha passat per sobre qualsevol tipus de protesta o intent de revolta social, eliminant-la, criminalitzant-la o, senzillament, esborrant-la del mapa. A finals dels seixanta, Allen Ginsberg, David Dillinger, A.J. Muste, Jerry Rubin, William Burroughs, Abbie Hoffman i Booby Seale, entre d’altres, encapçalaven un moviment que deia no a un estil de vida agressiu, competitiu i radicalment materialista, que, a grans trets, va començar a gestar-se a finals dels 50, que va créixer a principis dels 60, que es va fer gran sobretot a partir de mitjans dels 60 (a Berkeley, 1965, manifestacions contra la Guerra del Vietnam), i que finalment, va ser reprimit amb violència pel sistema durant els fets de la citada convenció. Testimonio de Chicago permet entendre i assimilar què va succeir durant aquells dies i com es va desenvolupar un judici que tenia com a objectiu culpar i criminalitzar els vuit processats. Lògicament, l’exercici d’autocrítica per part dels representants del sistema va ser nul, i és prou evident que l’únic objectiu era silenciar una minoria prou notòria i incòmode. El judici va durar cinc mesos, un procés que el periodista William Barry Furlong va definir, a la revista Life, com una comèdia dels germans Marx amb guió de Salvador Dalí, i Liberation News Service com procés obscè. El Tribunal del Districte de Chicago, encarnat per un jutge, que segons les declaracions que recull el llibre, dóna la sensació de ser una barreja de Richard Nixon i George Bush, amb jurat popular, varen passar comptes als vuit imputats: David T. Dillinger, Rennard C. Davis, Thomas E. Hayden, Abbott H. Hoffman, Jerry C. Rubin, Lee Weiner, John R. Froines i Bobby G. Seale (a qui finalment se’l va jutjar a part, per desacatament al tribunal). Els advocats de la defensa, William Kunstler, Charles Garry i Leonard Winglass, no varen poder fer res davant l’allau d’objeccions de caire neo-con que varen empènyer a considerar culpables a tots els acusats, amb sentències que anaven de mesos a cinc anys de presó, incloent a dos dels advocats, que també varen ser acusats de desacatament.

Durant el llibre no falten autèntiques gemmes: Allen Ginsberg definint qui eren els antisistema del moment: gent jove conscient del destí del planeta que se’ns ve a sobre, gent imbuïda per una nova consciència i desitjosa de veure un altre tipus de societat, una on l’oració, la música i la vida espiritual substitueixin la competitivitat, la propietat i la guerra, o cantant Oommm, Oommm, repetidament, cada cop que el jutge es posava nerviós, o quan l’acusació li demana que reciti Howl, davant la pròpia perplexitat i la dels acusats, la incapacitat del fiscal per examinar els testimonis, els disbarats que havien de sentir per part del jutge o les “vacilades” dels acusats davant dels improperis del primer, o finalment, les paraules de Jerry Rubin, que es va acomiadar del jutge, després de ser acusat, amb les següents paraules: Tot el que va succeir a l’Alemanya nazi va ser legal. Tot el que va succeir a tribunals com aquest, a través de judicis que feien respectar la llei. Això ha estat el més semblant a l’Alemanya nazi que he vist a la meva vida.

Testimonio en Chicago (Gallo Nero, 2012) ens ofereix una immediata i efectiva panoràmica d’un judici que va enfrontar dues maneres d’entendre la vida: per una banda, els que defensen un sistema basat en els diners, i per l’altra, els que defensen ben bé el contrari. La intensitat, pau i naturalitat amb la que Ginsberg defensa les seves idees va posar en evidència tot un país. Res va canviar, el món és el que és, però figures de la talla com el poeta de la generació Beat han donat prou arguments i motius per seguir remant cap a un món just per tots. Utopia? Com diu Eduardo Galeano, la utopia está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar.

Autor

Daniel Bossio

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *