Dirty Three: Variacions post-rock, sentiment blues

0

TOWARD THE LOW SUN. DIRTY THREE

4 estrelles

Aparcats Grinderman, esperant notícies dels Bad Seeds, l’hiperactiu Warren Ellis no té temps ni per fer una becaina ni molt menys per afaitar-se les barbes. Però afortunadament no li manquen hores per seguir fent allò que li dóna sentit a la seva vida: crear, composar, publicar discs i, finalment, sentir-se músic. Tornen els Dirty Three, a la qual podríem definir com la banda titular del multi-instrumentista més carismàtic (amb permís de Lu Edmonds i Andrew Bird) de la música popular actual. Warren Ellis està igual. Res ha canviat. Manté la mateixa aparença, el mateix inconformisme creatiu, que neix de la idea de que com menys comoditat i més mala llet acumulada, més creatiu és un, el mateix posat desafiant,… tot igual, res ha canviat. I a Dirty Three, doncs tres quartes parts del mateix. El trio que forma Ellis amb el guitarra Mick Turner i el bateria Jim White, segueix oferint la seva particular visió instrumental de la fusió que aglutina post-rock, música clàssica, jazz, blues i tota la música que pugui derivar dde tres músics a qui la paraula experimental se li queda petita. Acaben de publicar Toward the Low Sun, amb portada, aquest cop, obra de Mick Turner, en el que és el seu vuitè àlbum en estudi, i tots els que varen caure rendits amb Ocean Songs, per citar el que és possiblement el seu disc més representatiu, que no s’ho pensin i que punxin aquest nou treball.

L’entrada de l’LP, amb Furnace Skies, marca el camí, el mateix, que varen decidir prendre els tres australians fa gairebé 20 anys. És potser un dels pocs retrets que se li pot fer a la banda. Ara bé, que té de dolent seguir el mateix camí si és el que vols seguir? Finalment, per ser un mateix, s’ha de ser fidel a unes idees, i és així com, amb Sometimes I Forget You’ve Gone un acaba per entendre que no hi ha res més gran que ser un mateix, passant de modes i pressions. Moon On The Land i Rising Below o com exprimir, desfer-lo, desendreçar i refer el blus, The Pier i Rain Song, o la virtut de ser un mateix sense cedir un pam (i sense donar pel sac a ningú, evidentment), That Was Was i Ashen Now, o potser no hi ha res com fer bé el que a un li dóna la real gana, i d’aquesta manera tan autèntica, arribem al darrer tema, You Greet Her Ghost, on no queda més que treure´s el barret, somiar en tocar el violí, o en tenir un grup com els Dirty Three, o com a mínim, en deixar-se barba… però tornem a començar, amb Furnace Skies, tornem a pinxar el disc per enèsima vegada, que ens expliquin aquests australians que del que es tracta és d’evolucionar i créixer sent un mateix.

Dirty Three sonen com només ells són capaços de sonar. La inquietud artística, l’avantguarda musical combinant diferents gèneres, experimentació, talent, passió, i la capacitat, valentia i necessitat de fer el que un sent com i quan vol, són alguns dels arguments que defensen com pocs per ser únics. I se’ls hi dóna de nassos: ser únics i defensar-ho.

Sona… Som els Dirty Three, i en autenticitat, qui ens guanya?
El Millor… cada cançó és un viatge a on cadascú vulgui.
El Pitjor… Se’ls pot criticar per ser massa lineals?

Fotografia portada: Image (C) Ben Searcy 2010

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply