“Después, en un momento determinado, Antonio se dio cuenta de mi presencia, y mientras volvía a subirse a la bicicleta me miró mal desde el otro lado de la calle. Yo me fui, cogí el autobús y volví a casa, y casi tenía vergüenza de lo que era, a pesar de que todos, en el orfanato, sobre todo la doctora, me habían dicho que no debía avergonzarme jamás.”
El 12 de febrer de 2008, en un institut d’Oxnard, California, va morir assassinat d’un tret al cap el jove de 15 anys Larry King. L’assassí, un dels seus companys de classe, el jove de 14 anys Brandon McInerney, va disparar un tret a King davant d’uns 20 companys en una de les aules de l’ E.O. Green Junior High School. El motiu del crim va ser l’homofòbia; King era homosexual. Contràriament del que succeeix en altres ocasions, King acostumava a portar roba femenina a l’escola, portant la seva condició a un terreny de normalitat. L’error va ser enamorar-se de McInerney, al qual va arribar a demanar que fos el seu acompanyant el dia de Sant Valentí uns dies abans del crim. Enfurismat per la possibilitat que la seva masculinitat fos posada en dubte i guiat per la ignorància, McInerney va decidir acabar amb la vida de Larry King.
Aquest cas real, que va remoure la consciència de gran part de la població americana, posant en dubte molts dels avenços aconseguits a favor dels drets dels homosexuals i arribant fins i tot a la campanya per la presidència del país, és la base d’Un beso, la (brevíssima) última novel·la de l’italià Ivan Cotroneo (Nàpols, 1968). Escriptor multidisciplinari, Cotroneo ha obtingut diversos reconeixements tant com a guionista (Yo soy el amor, Tengo algo que deciros) traductor i adaptador teatral (Las reglas de la atracción, de Breat Easton Ellis) i novel·lista (Crónica de un desamor, Kriptonita en el bolso). A Un beso (Libros del Silencio, 2011), trasllada la història del jove Larry King a un escola de Milà, en un claríssim al·legat contra la homofòbia, tema que ja tractava, tot I que de forma més superficial, a Kriptonita en el bolso. Amb a una narració ràpida i frases curtes, en ocasions ratllant el telegrama, Cotroneo ens ofereix tres visions dels mateixos fets, les que tenen els tres protagonistes de la història: Lorenzo, un jove homosexual, orfe d’ambdós pares i adoptat per un matrimoni de milà, que entra a estudiar a un institut del seu barri; Antonio, el company del qual Lorenzo està bojament enamorat, un jove imbuït pel masclisme irracional del seu pare i d’una societat com la italiana, extremadament patriarcal i conservadora (a l’estil de la majoria de països del sud d’Europa, com Espanya, sense anar més lluny); i per últim Elena, professora de l’institut i guia de Lorenzo, tot i que turmentada pels seus propis dubtes i amb el seu propi amor impossible de per mig. Aquesta estructura remet força als guions que Guillermo Arriaga va escriure per a la trilogia d’Alejandro González Iñarritu (Amores Perros, 21 gramos, Babel), donant-nos diferents punts de vista i explicant-nos el perquè de tots ells, mostrant-nos que a vegades un no pot fugir de tot allò que l’ha marcat i ha format la seva personalitat, ja sigui per un cantó (el de Lorenzo o Elena) o per l’altre (Antonio).
Un encert palpable (fós o no intenció de l’autor) és l’extensió del relat. Sense arribar a les 100 pàgines (format petit, poc més d’una hora de lectura), l’autor va directament al gra. Fugint de reflexions existencials i metafísiques, Ivan Cotroneo dissecciona les emocions i els sentiments de cada personatge amb traços ràpids, donant molta fluïdesa al text i fent-nos viure el clímax desde tres posicions diferents en un breu espai de temps. I és que tot aboca al mateix. A que tot aquell que llegeixi el llibre, arribi a la conclusió de que les coses no passen perquè sí, ni tant sols les expressions d’odi. Som el que ens ensenyen a ser. És un problema de base. Un beso ens ensenya aquesta base i esdevé un crit contra la intolerància en uns temps en que tenim problemes reals que requereixen la nostra atenció. I que cadascú visqui la seva sexualitat en pau.
