Les vides secretes dels nostres ídols

0

VIDAS SECRETAS DE GRANDES ARTISTAS. ELIZABETH LUNDAY

VIDAS SECRETAS DE GRANDES DIRECTORES DE CINE. ROBERT SCHNAKENBERG

Oceano

Sandro Botticcelli no hagués aguantat gaire a una ciutat com Barcelona. L’artista renaixentista italià no suportava el soroll. Quan vivia a Florència, fins i tot, va estar a punt de llençar un roc de grans dimensions a un veí d’aquells que es pensa que viu sol. L’artista es va pujar a la teulada de la seva casa amb la intenció de tirar el roc a la casa del veí, un teixidor que no va fer cas a les recomanacions de Botticelli: “Para o rebràs”. Henri Matisse no era un funcionari com els que demana el govern actual. El pintor, durant un temps, va guanyar-se la vida treballant per l’estat, en els baixos d’un edifici governamental. S’ho passava tant bé amb la seva feina, que es dedicava durant bona part de la seva jornada a llençar boletes de paper mullar als vianants que passaven pel costat de la seva finestra. A Jackson Pollock no li podies anar amb murgues de les males puces que tenia. Durant un sopar d’Acció de Gràcies que es celebrava al menjador de casa seva, amb l’equip del director de cinema Hans Namuth, qui estava rodant un film sobre el seu treball, Pollock, gran bevedor, havia estat mamant sense fre. El pintor també era molt aficionat a discutir, i el paio es veu que es calentava amb certa facilitat. Ell i Namuth es van posar a parlar sobre el documental que estava preparant aquest, i Pollock no estava gens d’acord amb el cineasta. La cosa es va anar escalfant fins que el pintor, un cop acabats els postres, situat com a cap de taula, va agafar la taula pels extrems i la va aixecar violentament fins donar-li la volta, trencant-ho tot. La seva dona, Lee Krasner, tranquil·lament, v aixecar-se i va dir: “Els cafés els prendrem a la sala”. Jean-Luc Godard ha estat un autèntic enfant terrible. Venerat o detestat, quan anava a casa d’algú, es dedicava a repassar les seves biblioteques per llegir-se la primera i darrera pàgina dels llibres. Això podria donar una explicació lògica al comentari d’Ingrid Bergman, un dels que detestava a Godard, en el que observa que aquest és un fals intel·lectual i que els seus films són sobiranament avorrits. El director d’obres mestres com Le Mépris va mantenir una relació amb Anna Karina que va tenir un final fatal, sobretot per culpa de l’afició de Godard de desaparèixer durant dies sense dir res, sovint, per anar-se’n amb d’altres. No obstant, el més desagradable que se li recorda a Godard és el comentari, registrat, que va fer quan li van dir que el seu antic amic, François Truffaut, s’estava morint d’un tumor cerebral: “Això és el que passa per llegir llibres dolents”.

Anècdotes de tot tipus, històries secrets, detalls desconeguts, i en general, les vides secretes d’alguns dels nostres ídols del món de l’art és el que s’amaga darrer dels volums Vidas Secretas de Grandes Directores de Cine (Oceno), de Robert Schnakenberg i Vidas Secretas de Grandes Artistas (Oceano) d’Elizabeth Lunday. En el primer trobem els aspectes que potser han passat més desaparcebut en les vides d’autors com D.W. Griffith, qui va arribar a dir que el que més li agradava de Welles eren les idees que aquest li havia robat, Chaplin, conegut pel seu talent i per no canviar-se de roba fins que no s’espedaçava, passant per Capra, Ford Hawks, Buñuel, o l’home sense melic, Alfred Hitchcock, arribant a Fellini, Bergman i el cineasta més aficionat a la marihuana que ha existit mai, Robert Altman, qui després d’un trasplantament de cor, el 2005, va dir que va sortir de la sala d’operacions convençut de que fumar herba era bo, Peckinpah, de qui s’hauria de fer un llibre a part, Kubrick, un altre que tal, Leone, Polanski, Woody Allen i una llarga llista fins a completar 34, on tampoc falten els germans Coen i Quentin Tarantino. El volum de Lunday, dedicat a grans artistes en general, es centra en autors com el representant del Renaixement Nòrdic Jan Van Eyck, qui es dedicava a copiar el que projectaven les parets situant estratègicament un mirall, i d’aquí el seu dibuix realista, Da Vinci, Durero, Van Rijn, Manet, Rosseau, i així, successivament, fins arribar a Hopper, Duchamp, Dalí, i Warhol, el darrer dels 37 retrats que completen un llibre que forma part d’una sèrie de quatre que es completa amb dos volums més, també realitzats pels mateixos autors, i que són Vidas Secretas de Grandes Escritores i Vidas Secretas de Grandes Compositores, dels mateixos autors, Robert Scnaknberg i Elizabeth Lunday, respectivament, i publicats també per Oceano.

No vols saber d’on va treure Edward Munch el cel roig del seu cèlebre El crit, venut fa ben poc per gairebé 120 milions de dòlars, xifra rècord, o com va anar el rodatge del Rey Lear de Godard, amb Woody Allen pel mig? Escrit amb dinamisme, molts gràcia, fàcil de llegir, amb uns dibuixos realment atractius, plens de detalls i matisos, editats com si d’un llibre de butxaca es tractés, amb un bon gust inqüestionable, estem davant d’uns entretinguts i divertits llibres que faran les delícies dels que vulguin conèixer l’altra cara dels nostres ídols.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply