Només és Marilyn Manson, però ens agrada

0

BORN VILLAIN. MARILYN MANSON

2 estrelles

Ni Marilyn Manson era tan excepcional a l’època de l’incendiari Antichrist Superstar ni els darrers discs són tan lamentables com alguns diuen. El fanatisme tenyeix de mentida i absurditats per allà on passa, i si bé és cert temes com Dried Up, Tied and Dead to the World, Mr. Superstar, Angel with the Scabbed Wing o The Reflecting God són clàssics indiscutibles dels noranta, tampoc hem de perdre el nord, sense que es pugui discutir que el seu disc més important és excepcional. Marilyn Manson ha publicat el seu vuitè treball, Born Villain, un treball tan irregular com la carrera d’un músic sobrevalorat per alguns, menyspreat per d’altres, però que, indiscutiblement, tindrà com a mínim, un parell de pàgines en la història de la música popular de finals del segle XX i principis del segle XXI com el que realment és: un fanàtic de Trent Reznor, d’Alice Cooper i de David Bowie que va gaudir dels seus quinze minuts de glòria. El seu talent li ha servit per gravar un grandíssim disc, com el citat prèviament, un LP més que recomanable, com Holy Wood (In the Shadow of the Valley of Death), tres de prescindibles, com Mechanichal Animals, Eat Me, Drink Me i The High End of Low, i algun que altre més que entretingut, com el mateix Born Villain. I això no ho fa qualsevol.

La intenció de repetir un Antichrist Superstar sempre hi és. Ara bé, de moment, és poc probable. No obstant, un inici com Hey, Cruel World…  recorda i molt d’entrada als millors moments de Manson. Però, només és un record, i a mesura que avança el tema, s’allunya. Però té força, intensitat, i així es confirma amb No, Reflection, el single, Pistol Whipped, Overneath the Past of Misery. I el disc manté cert impacte inclús amb The Gardener, The Flowers of Evil o Children of Cain., però potser baixa amb Disengaged, tema que d’entrada resulta interessant, però escoltar per segona vegada no és més que una repetició de fórmula més que coneguda i esgotada de Manson. Lay DownYour Goddamm Arms és un dels seus típics mitjos temps, i dels pitjors que ha signat mai, amb un riff i unes veus que no estan a l’alçada en cap moment. Murderers are Getting Prettier Every Day, contundent però previsible, i Born Villain, potser aixequen una mica l’ànim, però el disc, a aquestes alçades, es fa repetitiu, i sobretot, llarg. La misteriosa i minimalista Breaking the Same Old Ground, res de l’altre món, dóna pas al moment més mediàtic de l’LP, la bonus track You’re So Vain, cover de Carly Simon, amb la participació de Johnny Depp tocant la guitarra, i que dóna una idea de quin és el món en el que habita avui en dia Marilyn Manson.

Ni vas ser tan gran ni està acabat. És Marilyn Manson. Els seus incondicionals seguiran gaudint d’ell, el defensaran, parlaran dels seus anys daurats com si haguessin sigut una revolució. Els seus detractors o ex-fans el deixaran per terra. Personalment, em situo al mig. No ha inventat res, és molt irregular, copia més que Bowie i no tan bé; però, només és Marilyn Manson, té el seu punt, i ens agrada.

Sona a… cares b de Holy Wood (In the Shadow of the Valley of Death).
EL Millor… encara és capaç d’entretenir i oferir impactants descàrregues de mala baba.
El Pitjor... sobrevalorar-lo.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.