BREAK IT YOURSELF. ANDREW BIRD
Nou treball del multi-instrumentista de Chicago i llicenciat en el mètode Suzuki, Andrew Bird, on redunda en les virtuts i maneres que ha vingut demostrant durant una llarga trajectòria que s’inicia amb els Bowl of Fire, tot i que abans havia col·laborat amb la banda de Jim Mathus, Squirrel Nut Zippers, entre 1996 i 1998, en els LP’s Hot, Sold Out, and Perennial Favorites. El cas és que Bird ha publicat el seu nou llarg, en una cursa que l’ha catapultat com un dels grans secrets de l’indie pop. De fet, amb The Swimming Hour, tercer i últim liderant la citada formació, Andrew Bird ja estava en boca dels més posats en qüestions falsament anomenades indie, perquè aquest disc trenca la idea inicial de la música independent, que és la no publicada a través de grans segells. I The Swimming Hour està publicat per Rykodisc (com els dos anteriors), que pertany a Warner. Un altre exemple de deformació de l’etiqueta indie; però, és només una maleïda etiqueta, així que tornem a Andrew Bird.
Beak it Yourself no fa honor al títol. No es pot negar l’evolució d’Andrew Bird, sobretot si ens aturem en els matisos que en un principi mostraven un músic minimalista, subtil i experimental, educat en música clàssica, que combinava folk, blues i jazz amb músiques tradicionals europees i asiàtiques, amb algun que altra apunt d’influència afro-caribenya. Però, el concepte musical ha estat similar des dels seus inicis, tot i que ha afegit elements i textures, fins i tot apropant-se al pop-rock de perfil Stephen Malkmus, com es pot comprovar a The Misterious Production of Eggs, on el músic, sense perdre les seves arrels (mai se les ha carregat), dóna més importància a la guitarra elèctrica, més present en els darrers treballs. Altament influenciat per Karlheinz Stockhausen i el seu virtuosisme, Bird, músic en constant evolució tècnica i experimental, es mou en l’òrbita de Calexico, Jonathan Wilson, Devendra Banhart, Junip i en els seus moments més pop-rock, té alguna cosa de Ryan Adams i d’M.Ward, tot i que la vessant onírica i somniadora que contenen gran part dels seus treballs el situen en terrenys més lisèrgics i implosius propis de John Cale.
Aquest sisè treball en estudi de l’autor de treballs altament recomenables com Weather Systems, Noble Beat i Useless Creatures, insisteix en una fórmula sofisticada, avantguardista i lineal. Break it Yourself conté explosió vitalistes mult-instrumentades com Orhpeo Looks Back, composicions subtils i afectades com Sifters i Lazy Projector, un mig temps arrastrat de folk bàsic com Lusitan (a duo amb St. Vincent), demostracions del domini del folklore i la música tradicional, com Danse Caribean, peces tenyides d’americana, com Give it Away i Eyeoneye, d’altres plenes de l’eclecticisme delicat i marca de la casa com la inicial Desperation Breeds, Fatal Shore i Hole in the Ocean Floor .. en definitiva, Andrew Bird segueix amb peus de plom delicat pel camí del pop més sofisticat, plural i eclèctic, on la riquesa musical i compositiva queda a la disposició de composicions pausades, plenes de matisos, i el gust per experimentar però amb una idea clara del com, a on i el perquè de sonar d’una manera o d’una altra. Des de l’underground a l’èxit comercial, Andrew Bird ha enamorat a base de virtuosisme, perfecció tècnica, vocació experimental i un minimalisme tan sofisticat com efectista.
Sona a… Grizzley Bear + Jonathan Wilson
El Millor… Give it Away, Lusitania, Orpheo Looks Back, Fatal Shore.
El Pitjor… no trobar la passió dins de tanta perfecció.
Mossegar la poma, de Francesc Serés
Dr. Dog: la música com a teràpia
