Dr. Dog: la música com a teràpia

BE THE VOID. DR. DOG

Dr. Dog viuen a un altre planeta. La seva perspectiva musical els situa en aquell grups de bandes de rock n’ roll disposades a combatre el fastigueig social i existencial. Un nou disc dels nord-americans serveix per posar de manifest el seu tarannà positivista i vitalista a través d’un cançoner que cal tenir ben present quan es tracta de reivindicar el bon moment del panorama pop-rock d’arrels clàssiques. Be the Void (Sigues el no-res) suposa una declaració d’intencions des del títol: més artesanals i trobadorescos que mai, Dr.Dog manté la capacitat melòdica i harmònica, però amb una intenció de-constructiva dels seus elements, oferint textures identificatives però més transparents i menys denses.

La reformulació del gènere folk rock per la que opten Dr. Dog recorda en certa manera a la dels Felice Brothers en el seu darrer LP, sobretot amb temes com Warrior Man. Ara bé, si aquests introduïen elements de la música electrònica, Dr.Dog reintrodueix matisos propis de la seva mirada classicista i retro. Des de la inicial i festiva Lonesome, passant per tal i qual, la banda mostra una lluminositat musical i una capacitat per aixecar ànims intractables. És més complicat optar per composar cançons pop obertes i alegres, perquè fer-ho sense caure en les torroneries i banalitats per les quals opten segons quin tipus de happy bands, té el seu mèrit. Dr.Dog desprenen optimisme, energia i ganes per encara el dia a dia: això no vol dir caure en el tot és guai, que resulta tan estèril com anar per la vida renegant de tot. Els de Pennsilvània transmeten sensibilitat, frescor i vitalitat a fase d’un folk tenyit de pop i de rock n’ roll ple d’influències passades i intemporals, i tot i no ser el seu millor treball (segurament, és Fate), sí que compleixen les expectatives gràcies a un grapat de cançons que denota un inconformisme creatiu, si bé no suposa cap ruptura amb res del que havien gravat anteriorment. No obstant, aclarir que es pot intuir aires de renovació a temes com These Days i Big Girl, inclús Over Here, Over There, on opten per explosions de pop immediat, que ronda els paràmetres pop dels seus adorats Big Star, i se’n surten i amb nota. On sí patinen és en l’experiment a l’estil Vampire Weekend, l’oblidable Heavy Light, on han intentant un cocktail a base de textures 80’s i bandes naïf actuals com la citada, i passa per ser un dels pitjors temes mai gravats pel grup. No ens enganyem, els Dr. Dog que trempen són els que s’endinsen en el folk rock intens d’aires bucòlics, el que evoca als clàssics del gènere, sense desmerèixer el seu contrapunt més actual, i temes com el citat Lonesome, How Long Must i Wait, Get Away, Do the Trick i la magnífica Vampire, redundant en el que molts pensem: Dr. Dog no tenen gaires rivals quan no abandonen l’òrbita de Beatles, Beach Boys, The Band i Grateful Dead.

Diàfans, amens, intensos, vitals, melòdics, festius, clàssics, intemporals, Dr.Dog és sens dubte un dels grans noms del panorama pop-rock actual. Aquest setè LP resulta potser més inconsistent, lleuger i en definitiva, menys impactant i rodó que We all Belong, Fate i Shame Shame, però aconsegueix grans moments d’efusió i optimisme pop-rock, entregant un d’aquells discs que donen la quantitat d’aire fresc necessària per arribar al dia següent amb una mirada més àmplia i més neta. L’estat d’ànim també ve donat per la música que ens acompanya. Si fins i tot Michael Monroe reconeix que la música l’ha fet millor persona, perquè no seguir aquest consell amb bandes com la formada per Toby Leaman, Scott McMicken, Frank McElroy, Zach Miller, Eric Slick i Dmitri Manos?

Sona a… Dr. Dog.
El Millor… l’atmosfera i caliu que creen amb la seva música.
El Pitjor… Be the Void queda per sota dels tres anteriors treballs en estudi de la banda.