Cat Power: Sol i ombres

0

SUN. CAT POWER

2 estrelles

A Charlyn Marie Marshall, a aquestes alçades de la pel·li, li hem vist fer de tot. Virginitat perduda, artísticament parlant, amb jam sessions post-adolescents, iniciació professional a base de free-jazz, època com a Mrs. No amb Man or Astroman, i el gran moment arribà com a telonera de Liz Phair, etapa durant tal qual un tal Steve Shelley va recomanar el seu fitxatge per Matador Records. I vet aquí, com neix Cat Power, qui irromp al panorama musical amb Dear Sir (1995). La història de la senyoreta és ja coneguda per tots. Esplèndids discs de versions, àlbums memorables com Your Are Free i The Greatest, musa de Karl Lagerfeld, debut a la gran pantalla… Potser, el fet d’haver viscut una infància incòmode, una adolescència rebel i una adultesa complicada han construït un personatge complex, carismàtic, mediàtic, a qui el concepte indie li escau més que el de mainstream, però, a qui tots dos li senten d’allò més bé. Anys d’excessos, de silenci creatiu, de moment de punt i seguit, Cat Power reapareix amb el trencador i vitalista Sun, un àlbum que trenca amb el seu passat, per instrumentació, però sobretot per to, vitalitat i claredat, facturant un LP que combina el pop més lluminós, electrònic, on els teclats, sintetitzadors i la percussió prenen l’absolut protagonisme, amb el permís de la suggeridora i captivadora veu de l’autora de Moon Pix.

L’inici amb Cherokee deixa ben clar que estem davant d’una altra Cat Power. Més clara i diàfana, Marshall deixa enrere els tenebrosos fantasmes del passat,i per si hi havia algun dubte, el segon tall, Sun, exercici pur i dur de pop electrònic, tanca qualsevol debat. Les melodies marca de la casa hi són, però amb un to més càlid, i com a mostra, Ruin, segurament el tema del disc. També s’atreveix amb el R&B, com amb la ballable 3, 6, 9, inclús hi ha temps per recordat atmosferes passades, amb textures renovades, com succeeix amb Always on My Own. La capacitat per sorprendre va disminuint, i arribats al sisè tall, la irregular Real Life, dóna la sensació de que un s’ha quedat atrapat en el mateix tema. Human Being, l’altra gran moment, trenca la monotonia, aconseguint una profunditat i capacitat melòdica sublims, però, la lleugeresa de Manhattan, l’experimentació descompensada de Silent Machine, i la fallida combinació d’excessos, colors, electro-pop, Iggy Pop que intenta a Nothin’ But Time, tenyida amb tots els aires del binomi berlinès Bowie-Eno, aconsegueixen deixar un mal sabor de boca. Gràcies a l’èpica i’ eclèctica i atractiva Peace and Love, amb aires a la Velvet Underground, a Cocteau Twins i PJ Harvey, la sensació que queda és la d’un ‘sí, però no’, inexacte, incert i contradictori. Sun segueix sonant, s’ha de seguir punxant, és inevitable, però, potser, a part d’alguna cançó que deixaríem entrar en el seu particular greatest hits, el que hem d’acceptar és que Cat Power sempre formarà part de la banda sonora de les nostres vides.

Els canvis que finalment valen la pena són els que provenen d’un mateix, i són els que permeten canviar el punt de vista de les coses, i per tant, mirar el dia a dia d’una altra manera. Sun certifica que Cat Power ha decidit donar mirar les coses d’una altra manera; i així ho expressa. Tot i els grans treballs que ha signat amb el seu alter ego més macarra, ha decidit encendre la llum i dedicar-se un gir de 180º graus a través d’un LP que no serà recordat com el seu millor treball, però sí un primer intent per reinventar-se. En dotze anys ha passat de We All Die a SunReal Life!

Sona a… Beach House + Beth Orton + Beirut
El Millor… Intentar fer una cosa nova… reinventar-se o morir.
El Pitjor… És el seu pitjor treball des de Myra Lee, l’altra cara de la moneda de Sun.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply