David Lynch, geni, figura i músic

0

CRAZY CLOWN TIME. DAVID LYNCH

4 estrelles

Malament, si desconfiem d’algú com David Lynch, i més, a aquestes alçades de partit. No descobrirem el Lynch cineasta. I el musical? El Leonardo dels nostres temps s’ embarca en una nova aventura musical, apuntada amb els singles publicats l’any passat. A més d’implicar-se de forma directa a les bandes sonores dels seus films, va participar i produir els dos primers discs de Jule Cruise, treballar en el Lux Vixens de Jocelyn Montgomery, entre d’altres, i més recentment va composar directament peces per Inland Impire, entre elles, Ghost of Love and Walkin’, on Lynch canta. I al 2008, s’hi llença definitivament, creant el segell David Lynch MC, que es va estrenar amb  la publicació de Fox Bat Strategy: A Tribute to Dave Jaurequi. L’any passat vapublicar dos singles, Good Day Today i I Know, que formen part del disc que ens ocupa, aquest magnífic Crazy Town Time, en el que Lynch s’ocupa de veus i guitarres, l’enginyer de so Dean Hurley del baix.

El disc del cineasta s’inicia amb la turbulent Pinky’s Dream, amb Karen O a les veus, cançó que arrenca amb un riff de guitarra poderós; la cançó ens permet fer-nos una idea del que serà l’LP. Textures i sonoritats 50’s barrejades amb electrònica, melodies pop, guitarres rock, i una atmosfera densa, atapeïda, anàloga a la que ens podem trobar a la filmografia de Lynch. És un avís del trajecte colpidor, melòdic i incert que ens espera. Com a les seves pel·lícules, on cada seqüència és inesperada, el disc va sorprenent peça a peça. Continua amb Good Day Today, ja cantada per Lynch, un electro-pop tenebrós però certament ballable; la foscor impertèrrita i irresistible de de So Glad, amb una guitarra seca i un baix cru seguint el primitiu ritme de la bateria, i Lynch donant forma a una melodia pausada; la tètrica mostra de minimalisme pop electrònic de Noah’s Ark o com aconseguir provocar el mateix efecte fantasmagòric i incert del seus films a través d’una cançó, tal i com també es desprèn de l’entretallada i misteriosa I Know; els folks inquietant de les majestuoses Football Game i The Night Bell with Lighting, aquesta darrera, instrumental, i properes, totes dues, als Soulsavers dirigits per Mark Lanegan, amb qui també podríem emparentar la retorçada Crazy Clown Time i el blues ralentitzat i polvoritzant d’Speed Roaster i Movin’ On, que defineixen d’alguna manera com ens pot colpejar l’univers musical lynchyà; la robòtica i mil·limètrica Strange and Unreproductive Thinking; els ritmes més lluminosos apareixen amb Stone’s Gone Up, de clara vocació pop; la proximitat arriba amb These Are My Friends (poema de William Carlos Williams), amb una majoria d’instruments analògics, una acústica clara, en una cançó a l’estil crooner dels cinquanta; i per tancar, tornada als inferns electrònics i digitals amb She Rise Up, cançó ambiental i suau que posa punt i final l’LP.

Elvis Presley, The Platters, The Fleetwoods and The Everly Brothers i Robert Johnson són algunes de les influències que han marcat a Lynch per aquest treball, segons indica el polifacètic autor. El punt al·lucinògen, psicodèlic i inquietant són marca de la casa, tot i que estem parlant de David Lynch, i segurament, les paraules molesten. No es pot parlar de David Lynch, se l’ha de veure, i en aquest cas, escoltar. Un cop el sents, tot el que es pugui dir sobre ell és perdre el temps. L’obra parla per ell.

Sona a… Burial + Chromatics + David Lynch
El Millor… Pinky’s Dream, So Glad, Noah’s Ark, Football Game, The Night Bell With Lighting, Stone’s Gone Up, These Are My Friends, Speed Roaster, Movin’ On.
El Pitjor… rendir-se a ell només pel nom, sense endinsar-se en l’obra.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.