Bilbao BBK Live 2010, cita amb grans noms dels 90

0

Grans noms de la dècada dels 90 han estat els protagonistes absoluts de la darrera edició del festival Bilbao BBK Live, en la que ha estat la cinquena , i segurament la definitiva edició que el confirma com un referent definitiu en el circuit de festivals estatals. Així doncs, durant aquests tres dies hem pogut comprovar alguns aspectes del panorama musical: com Rammstein en escena tiren més petards que els propis Kiss; com Mike Patton, al front de Faith No More, encara és molt Mike Patton; que presenciar un concert d’Alice In Chains amb Layne Stayle avui en dia seria grandiós; com Pearl Jam són la gran banda rock del moment; que bo que és l’últim disc de Paul Weller; que Skunk Anansie encara viuen, i obren els seus concerts, com no, amb Selling Jesus; quin gran compositor és Jeff Tweedy; com Slayer segueixen declarant la guerra allà per on passen; com d’ imparables que poden ser TSOOL quan s’ho proposen; i com guanyen els directes de Manic Street Preachers amb un segon guitarra (encara que no cal que el disfressin de Richey James Edwards). En definitiva, grans moments i decepcions poques, si és que algú es pensava que Feeder, The Maccabees i Coheed and Cambria eren bones bandes. Un gran cartell que contrastava de forma clamorosa amb la pobre oferta gastronòmica del festival, amb uns ‘bocates’ incomestibles.

SLAYER (Dijous 8 / Stage 2)

Els californians obrien el seu concert amb el tema que titula el seu últim treball, World Painted Blood. A partir d’aquí, van atacar amb alguns temes de la col·lecció de clàssics; no van faltar, War Enssemble, God Hate Us All, Dead Skin Mask, i una potent versió de Seasons In The Abyss. I per acabar el seu particular aquelarre sónic, South of Heaven i Angel Of Death. Intimidadors com sempre.

RAMMSTEIN (Dijous 8 / Stage 1)

La seva proposta és l’espectacle, que és el que vol el seu públic, i funciona a base de gastar diners en petards, focs, i en mil i un invents; però pel que fa al terreny musical, la cosa és molt pobre. Els alemanys només tenen dos patrons de temes i la seva proposta s’esgota al tercer tema. Poden presumir de superar a Kiss en pirotècnia, però pel que fa als temes no tenen res a fer. Molt soroll per res. Slayer els hi van donar una bona lliçó amb “només” 36 pantalles de Marshall al fons de l’escenari.

PAUL WELLER (Divendres 9 / Stage 2)

El Modfather segueix intractable, oferint un concert a l’alçada del seu últim disc, és a dir, excel·lent. Amb un so imponent, va anar intercalant cançons recents com, Trees, Moonshine, Wake Up The Nation o Pieces of a Dream, amb clàssiscs del seu repertori en solitari com Wild Wood, Stones o The Changing man. Va regalar a l’audiència una potent versió del That’s Entertainment de The Jam i de Shock To The Top de The Style Council. Gran concert.

ALICE IN CHAINS (Divendres 9 / Stage 1)

Els de Seattle ho tenien força difícil desprès de la mort del seu carismàtic i místic líder, Layne Staley. Però Jerry Cantrell i els seus han sabut mantenir l’essència del grup, i la seva proposta es manté immutable al pas del temps. Amb un so poderós per cortesia de la guitarra de la Jerry Cantrell, van anar repassant tota la seva discografia amb espectaculars lectures de Rain When I DieWould, Man On a Box, Again, Them Bones, Dam That RiverCheck Your Brain, We Die YoungLove – Hate – Love, Rooster (amb Mike McCready acompanyant al grup) o una emotiva Nutshell, dedicada a Layne Staley. No podien tornar millor.

PEARL JAM (Divendres 9 / Stage 1)

Va ser la gran cita dels tres dies, almenys la que va reunir a més públic. La banda va oferir un concert d’entrega, liderats per un gran Eddie Vedder, que segur que no va defraudar a les 35 mil persones que omplir el recinte per veure al grup. Obertura amb Do The Evolution, Corduroy, Hail Hail i Why Go, per seguir amb temes del seu últim treball, Backspacer, que van anar alterant amb els seus clàssics hits: Black, Go, Rearviewmirror, Daughter, Given To Fly, Dissident, Porch, Even Flow o una espectacular Alive per acabar el concert. Entre mig, es van despenjar amb una gran versió del Arms Aloft de Joe Strummer & The Mescaleros. Agradaran més o menys, però no hi ha dubte que són uns dels grans.

JEFF TWEEDY (Dissabte 10 / Stage 2)

Probablement no era el millor lloc per assistir a la proposta de Jeff Tweedy. El xiuxiuar constant d’aquestes massificacions fa perdre part de l’encant dels concerts de caire més intim, però el generòs repertori que va oferir Jeff Tweedy va poder amb tot. Repàs als grans temes de Wilco; amb Shot In The Arm, Jesus Etc., Via Chicago, One Wing, A Least That’s What You Said i I Am Trying To Brak Your Heart, com a moments forts. Oportunitat única per escoltar-los sense l’opulència sonora que mostra ara la banda en directe, i de pas recordar que Jeff Tweedy és un dels millors compositors actuals.

THE SOUNDTRACK OF OUR LIVE (Dissabte 10 / Stage 1)

Probablement un dels millors concerts del festival. Els suecs van sortir imparables, arrossegats per la força del seu gurú, Ebbot Lundberg. Si bé els seus últims dos treballs són irregulars, el seu directe segueix igual de potent. Van obrir amb unes contundents lectures de Comfrontation Camp i Firmament Vacation (A Soundtrack Of Our Lives), amb un so imponent i la banda plenament entregada a la causa, van anar caient Thrill Me, Nevermore, Big Time, Second Life Replay, tancant amb una explosiva versió Sister Surround. Immillorable punt final, tota una catarsis rock.

MANIC STREET PREACHERS (Dissabte 10 / Stage 1)

Amb la imatge que il·lustra la portada del seu últim disc de fons, els gal·lesos van començar el seu concert de forma contundent amb Motorcycle Emptiness, siguida de Autumn Song i No Surface All Feeling, amb un volum de guitarres ben alt (l’aposta per un segon guitarrista és guanyadora) i la banda interpretant els temes amb l’urgència punk que els va caracteritzar en els seus inicis. Repàs als seus hits més corejats, You Stole The Sun Form My Heart, Tsunami, A Design For Life, You Love Us, Kevin Carter, La Tristesse Durera, Faster, From Despair To Where, The Masses Against The Classes, Suicide Is Painless, Jackie Collins Existential Question Time,  Little Baby Nothing, Your Love Alone Is Not Enough, i una acústica The Everlasting, per acabar amb If You Tolarate This Your Children Will be Next. Immensos.

FAITH NO MORE (Dissabte 10 / Stage 1)

Midlife Crisis va ser segurament el gran instant de tot el festival, amb Mike Patton cantant sobre el públic, mentre aquest l’anava transportant d’una banda a l’altre. Un minuts abans el propi Patton li havia dedicat Evidence a Carles Puyol. Aquesta és la grandesa d’aquesta banda, que mai saps per on et sortiran i menys amb un Mike Patton en plena forma, com bé va demostrar aquella nit. El seu discurs segueix totalment vigent, i sonen amb la mateixa força d’abans, amb Mike Patton totalment entregat a la seva carismàtica funció de showman bizarro. Caffeine, Epic, Digging The Grave, Land of Sunshine, From Out Of Nowhere, Ashes To Ashes, The Gentle Art Of Making Enemies, Last Cup Of Sorrow, King For a Day, Surprise! You’re Dead, Easy o Stripsearch van sonar com no sona cap altra banda en l’actualitat. Per completar el repertori, es van atrevir amb el Poker Face de Lady Gaga, This Guy In Love With You de Burt Bacharach i Chariots of Fire de Vangelis. Únics.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply