Crònica Rock Fest 2018

0

El Parc de Can Zam de Santa Coloma de Gramanet es convertia per uns dies en l’epicentre del Metal durant tres dies. Ozzy Osbourne, Helloween, Megadeth, Scorpions i Kiss es presentaven com els grans caps de cartell d’un Rock Fest que ja s’ha convertit en un dels grans festivals de rock del país, del continent i del món amb només cinc edicions, comptant la del 2018 que ara repassarem. Ambient familiar, gent entregada a la causa, sense impostures ni modes, un públic disposat a veure i gaudir dels concerts del seu gènere favorit, una localització idònia i un espai perfectament organitzat per la comoditat dels espectadors, i evidentment, un cartell magnífic, ple de clàssics i de grups més actuals, donaven forma a un menú perfecte pels amants del rock, heavy i metal en els diferents vessants. Recordem què va donar de si el Rock Fest 2018!

Dijous 5 de juliol

Tankard

Els alemanys, liderats per Andreas “Gerre” Geremia i Frank Thorwarth, varen sortir disposats a oferir allò que millor saben fer: thrash-metal festiu i ben carregat d’alcohol. Un so justet no els va acompanyar, però Tankard tenen els ous pelats, i ho van demostrar atacant els seus clàssics com grans professionals de la música i de la cervesa que són. Varen sonar The Morning After, Zombie Attack, Chemical Invasion i Empty (Tanakrd), evidentment, per tancar el show. Pura diversió.

Eclipse

A mig camí entre l’AOR i el hard rock melòdic, els suecs s’han fet grans i intocables pels seus fans. Molt pulcres, melodies ben treballades, els suecs tenen fusta per fer-se un nom indiscutible dins del panorama del metall més melós i accessible.

Dee Snider

Els anys passen per gairebé tothom. Per Dee Snider, queda clar, no. Ja sabem que ens oferirà, i és d’agrair. Basant-se en Twisted Sister, no enganya a ningú. Amb ell, la festa està assegurada, tot i que convertir el We’re Gonna Take It en Huevos en Aceite té tanta gràcia com la conversió al castellà del Now You Do What They Told You del Killing in the Name de Rage Against the Machine.

Uriah Heep

Mick Box, acompanyat dels seus inseparables Phil.  Lanzon i Bernie Shaw varen protagonitzar el primer gran concert del festival. Per cançons, actitud, carisma i evidentment, cançons. Què més es pot demanar? Doncs que ens emocionessin amb els seus clàssics, com Look at Yourself, Sunrise, Stealin, July Morning, Lady in Black o l’himne generacional que va ser Easy Livin’, capaç de fer vibrar a joves i no tan joves com ho va fer en el seu dia.

Accept

Això ja era un no parar, i Accept també volia dir la seva. Amb la maquinària perfectament conjuntada, els alemanys, liderats per Tornillo, Hoffmann i Baltes, varen fer saltar la banca del Rock Fest. Implacables, tronadors, la bogeria es va instal·lar a ritme de Restless and Wild, Princess of the Dawn, Midnight Mover, Up to the Limit, Fast as a Shark, Metal Heart i la incendiària Balls to the Wall. Accept és aposta segura, i passats els anys, encara més.

Judas Priest

Amb Judas Priest hi ha massa emocions enfrontades. Sentir els seus clàssics et fan sentir jove de nou, ara bé, la realitat és que no sonen com abans, sobretot, per la veu Halford i els efectes que ha d’utilitzar per estar a l’altura. Dit això, té mèrit, que sense K.K Downing i Glenn Tipton aguantin el tipus. I quan Grinder, Sinner, You’ve Got Anither Thing Coming, Hell Bent for Leather, Metal Gods, Breaking the Law i Living After Midnight, l’emoció et supera, evidentment, però hi ha moments, com amb Painkiller, que veus coses rares i que Halford ha de tirar de tecnologia i d’amargar-se la cara per no mostrar com canta les parts més agudes.

Ozzy Osbourne

El mític Ozzy apareixia en escena amb Zakk Wylde, Rob Nicholson al baix, Tommy Clufetos a la bateria i Adam Wakeman als teclats. No sap res, el vell Ozzy, quins companys de viatge. Els temes, insuperables, músics de primera categoria, per qualitat i actitud, i Ozzy, digne. Resultat, un concert formidable. Obrir amb Bark at the Moon, i atacar Mr. Crowley, Road to Nowhere, Suicide Solution, I don’t Wanna Change the World, Shot in the Dark, Crazy Train, Paranoid, Fairy Wear Boots, War Pigs,… què més podem demanar? Doncs que Ozzy segueixi com a mínim així, i sobretot, que no deixi escapar aquesta banda fins que decideixi plegar.

 

Divendres 6 de juliol

Vixen

Un es pensava que seria impossible veure a la banda de Minnesota en directe, i menys amb Janet Gardner i  Roxy Petrucci encara amb energia i ganes de mantenir el nom de Vixen amb certa dignitat. I sembla que va ser una sorpresa per tots, perquè tot i un so justet i que se les veia un pèl oxidades, el show va ser força entretingut, en què no hi varen faltar alguns dels seus hits, com Crying o Edge of a Broken Heart.

Stratovarius

En aquest cas, els problemes de so varen fer molt mal. Al principi, només se sentia veu i bateria, no cal dir res més. Finalment, quan ho varen poder solucionar, molts havíem desconnectat del concert. Ara bé, per ganes i professionalitat no va ser, i els finesos varen saber remuntar i fer honors al seu tema Unbreakeable, amb el que varen sumar els punts necessaris per sortir amb el cap ben alt.

Dimmu Borgir

Amb una posada escena que feia literalment por, els noruegs varen fer gala del seu Black Metal melòdic potent i harmoniós. So brutal, dels millors fins al moment, no varen faltar la teatralitat i l’atmosfera infernal amb la qual intimiden al personal, sense menysprear les textures de temes com Gateways, Puritania o Mourning Palace, amb la que varen tancar i varen permetre que la llum tornés a les nostres vides.

Helloween

L’expectació era màxima per rebre a Andy Deris, Michael Kiske, Kai Hansen, Michael Weikath, Markus Grosskopf i els dos ‘nous’, Sascha Gerstner i Daniel Löble, ja amb més de 10 anys a la banda. Els alemanys Helloween eren l’autèntic plat fort del dia i un dels grans atractius del festival. I varen complir amb escreix. Concert formidable al qual no se li pot posar cap però. So, actitud, cançons, interacció amb el públic, el show va ser total. La comunió que hi va haver quan varen sonar els clàssics que tots tenim en ment va ser del tot memorable.

Anihilator

Juntament amb Helloween, i anticipem, Kiss, els millors del festival. Ho tenien complicat, després de l’exhibició de Helloween. A l’hora de la veritat, els canadencs, liderats per Jeff Waters, varen demostrar que la segona divisió del Thrash Metal de l’època seria avui en dia primera divisió. I és que el pas del temps ha posat al seu lloc a Anihilator. Actualment, recuperar discs com Alice in Hell, Set the World on Fire o King of the Kill ens dona una idea del nivell del gènere fa més de vint anys. Total, que si toquen a sala, s’ha d’anar a veure’ls.

 

Diumenge 8

Stryper

Vaja, vaja, amb el rock cristià. No només varen convèncer, si no que es van endur una legió de nous fans, i alguns d’ells, amb bíblia i tot, perquè no només varen oferir un repertori de heavy metal clàssic i potent, també varen repartir sagrades escriptures. El negre i groc varen ser protagonistes durant gairebé una hora, i Calling on You, The Way o To Hell with the Devil ens varen fer mirar el cel i pensar si no era el mateix Jesucrist que els havia donat l’energia per oferir un recital més que notable.

Megadeth

Hi havia ganes de Megadeth, vaja si n’hi havia. Les darreres actuacions de Mustaine i els seus a les nostres terres no havien estat convincents, i teníem ganes de trobar-nos de nou amb la desafiant i intimidatòria banda que per molts pot mirar cara a cara a Metallica. Inici demolidor amb Hangar 18, brutals interpretacions de Sweating Bullets, Take no Prisioners i Peace Sells, i final amb Holy Wars, amb Mustaine recuperant el punch, la banda recuperada (cal no oblidar el darrer treball, el notable Dystopia), i llarga vida a Megadeth!

Scorpions

Un so inigualable, posada en escena excel·lent, públic entregat, però un setlist d’allò més irregular i sorprenent. S’agraeix sempre quan un grup intenta rescatar temes oblidats, però Scorpions varen fer un gra massa. La gent volia clàssics, i Can Zam no es va incendiar fins no varen arribar. Alguns varen embogir amb Steamrock Fever, Top of the Bill, Speedy’s Coming o Catch your Train, però quan es va vibrar va ser amb el que ja ens podem imaginar, Send Me and Angel, Wind of Change i Still Loving You. Sensacional l’homenatge a Lemmy amb Overkill i Phil Campbell a l’escenari, i final de traca amb Rock You Like a Hurricane.

Kiss

I ara sí, havia arribat el moment, el de la banda més calent del planeta. I donem fe que encara ho poden dir sense cap mena de dubte. Tenen anys, la veu de Paul Stanley… però els que es vulgui queixar que es quedin a casa o que callin. Deuce per començar, Shout It Out Loud per continuar, i ja estàvem tots convençuts que aquella nit no l’oblidaríem. Sense tanta pirotècnia, amb les plataformes i el vol de Paul Stanley, els novaiorquesos varen fer el que havien de fer, mostrar-se com els caps de cartell absoluts del festival. Un final amb Rock n’ Roll All Nite, i un bis amb Cold Gin, Detroit Rock City i Black Diamond posava un immillorable punt i final a una edició d’un Rock Fest que d’ençà que vàrem abandonar el Parc de Can Zam ja comptem els dies perquè arribi la sisena edició.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply