Pearl Jam. Crònica del concert al Sant Jordi

0

Els temps han canviat. En tots els àmbits. I si ens centrem en la música, les comparacions són odioses. Ahir vàrem ser testimonis de què significava la música als noranta, de com vivien el rock n’ roll aquelles bandes que varen néixer a la nostra dècada prodigiosa. Passió, intensitat, grans cançons, comunió amb el públic, música en estat pur. Som capaços de recordar els noranta? Evidentment que sí. I encara més, gràcies a demostracions de música, múscul, força i carisma com la que ahir varen oferir Pearl Jam. La banda de Seattle, 12 anys després de la seva darrera visita a Barcelona, va emocionar a tot un Palau Sant Jordi emocionat i entregat no només a Jeff Ament, Eddie Vedder, Stone Gossard, Mike McCready i Matt Cameron, sinó que també a una forma d’entendre la música.

Eren les 21.40, quan la banda apareixia a l’escenari, per iniciar el concert amb Long Road, la cara b del single Merkin Ball, de 1995. Obscura i densa, avançava que estàvem davant d’una nit inoblidable. Elderly Woman Behind the Counter in a Small Town, a continuació, Corduroy, i Hail, Hail, ens submergien al cor del grup, i a la vegada, a un present i futur on Pearl Jam són imprescindibles. Tot i les mancances acústiques del Sant Jordi, els de Seattle varen saber adaptar-se i sonar de forma notable i inclús excel·lent en alguns moments, sobretot a meitat de pista i de grada. Amb el públic ja convençut del fet que allò no era només nostàlgia, que el que s’estava vivint era real, present ben present, Pearl Jam va basar el seu concert en el Ten i el Vs. Fins a 11 temes varen sonar dels seus dos primers discs, dels 30 que van interpretar. Moments àlgids varen haver-hi tants… Even Flow, Oceans, Daughter, Jeremy, Go, Porch, amb la banda donant-ho tot, i els espectadors vivint aquella sensació tan meravellosa d’estar absolutament focalitzats en l’extàsi que només el rock n’ roll pot provocar. No hi havia lloc per ningú més, només per Pearl Jam i la seva música.

Sempre curosos i amb capacitat de sorprendre amb els seus setlist gràcies a un repertori imbatible, també varen sonar State of Love and Trust, de la BSO de Singles, Ghost del Riot Act, Light Years i Nothing As It Seems del Binaural, Do the Evolution i Given to Fly, del LP Yield, un disc maltractat en el seu moment, Smile, del No Code, i temes del seu darrer treball, Lightning Bolt i Mind Your Manners, corejades i gairebé tan celebrades com els seus hits dels noranta. Cap al final, es van reservar Black, Once i Rearviewmirror, una darrera de l’altra, i posteriorment, després de la citada Smile i de Wasted Reprise, del seu disc homònim de 2006, varen rematar el concert amb Black, Better Man, Alive, Baba O’Riley i Yellow Ledbetter. Llàgrimes, crits, celebracions de tota mena, catarsi, rock n’ roll, i llarga vida a Pearl Jam.

Gairebé tres hores de concert, en les quals uns Pearl Jam en plenitud varen posar-se la medalla que alguns s’han resistit a posar. Ells varen ser un dels més grans de la dècada més important de la música rock, amb permís dels seixanta i dels setanta. Ahir vàrem assistir al concert d’una de les bandes cabdals de la història que no viu del passat, sinó que viu d’un present impecable i implacable que ens donarà encara molts dies d’èxtasi musical i d’autenticitat artística. Els membres de Pearl Jam varen deixar ben clar que el rock n’ roll no morirà mai. Amb ells i amb els que s’impregnin del seu llegat, el futur està assegurat.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply