The Brian Jonestown Massacre tornaven a Barcelona per oferir el seu cinquè concert a la ciutat comtal en els darrers onze anys, si la memòria no em falla. Amb la sala 2 del Razzmatazz gairebé plena, la banda de Newcombe feia la seva aparació a l’escenari pocs minuts després de les nou. El dubte entre els més veterans era si per fi veuríem un gran concert del grup clau per entendre el revival de psych rock de les dues darreres dècades.
Un inici dubitatiu amb la cançó gènesi dels Massacre, Never Ever i el primer tall del penúltim Lp, Revelation, Vad Hände Med Dem?, no va ser més que el previ escalfament per posar en marxa una més lubricada que mai maquinària psicodèlica. Atronadors, consistents i contundents, The Brian Jonestown Massacre varen oferir el seu millor concert a Barcelona. Varen sonar com una banda conjuntada i amb ganes de passar-s’ho bé i de fer-ho passar bé. I varen aconseguir-ho. Amb un Newcombe més agradable que mai s’ha vist per la ciutat, centrat en la música i en donar motius per creure’l quan diu que vol ser recordat com el més gran, el grup va defensar un repertori en el qual varen interpretar temes clàssics i, sorpresa, temes més recents. En concerts anteriors es trobaven a faltar temes dels darrers àlbums. Algun tocaven, però molt pocs. Si bé és cert que gran part del setlist el varen formar part els discs gravats abans del 2008, aquest cop no ens varen deixar amb les ganes de sentir peces més recents.
Va ser fantàstic gaudir de Yeah Yeah, Here Comes the Waiting for the Sun, Leave It Alone, Pish, Days, Weeks and Months, Goodbye (Butterfly) i What You Isn’t, alguns dels millors temes de My Bloody Underground, Mini Album Thingy Wingy i Revelation, o inclús Goverment Beard, Groove Is In The Heart, temes nous de propers treballs. Brillants en modals i execució, el punt d’inflexió del concert, anunciat uns minuts abans amb Anemone, va ser quan varen encadenar When Jokers Attack, Sailor, Nevertheless i Servo, The Devil May Care (Mom and Dad Don’t). Tots els presents vàrem entrar en una altra dimensió. El so era en general magnífic, sonaven fort i bé, com mai, i la sensació de què per fi la banda havia trobat el què i el com volien sonar en directe. Un per un, amb tots entregats, Anton Newcombe i els seus varen mantenir un llistó ben alt, intercalant les peces més noves abans citades amb les ja clàssiques com You Have Been Disconnected, unes brillants Telegram, That Girl Suicide, Jennifer i This Is Why You Love Me, les corejades i sentides She’s Gone, Lantern, Whoever You Are i Wisdom, la sorpresa per motius evidents (David Bowie I Love You) Since I Was Six, i un final màgic amb Just for Today, Going To Hell i Open Heart Surgery, amb les quals posaven punt i final a més de dues hores i mitja inoblidables.
Han passat uns dies, imprescindibles per pair tantes sensacions i per afirmar que dimarts 6 de setembre del 2016 el recordarem com el dia en què The Brian Jonestown Massacre varen oferir el millor concert a la nostra ciutat i una de les nits de rock n’ roll més reconfortants i plenes de l’any. Llarga vida a la banda liderada per Anton Newcombe.
