Compartint liderat amb The Pains of Being Pure at Heart, The Horrors consolida la seva posició capdavantera dintre del panorama musical, però el de segona divisió. Són bandes amb un escàs bagatge i pocs concerts a les seves esquenes per engrandir la seva obra, per tant, subjectivament, és un error considerar a bandes amb un o dos àlbums bons (no obres mestres) com a imprescindibles. Ambdues bandes afronten els directes amb molt entusiasme, contagiats per la febre que provoquen entre els seus fans més alterats, però la realitat és que no passen de ser simples i contundents projectes de bons grups.

Mirror’s Age, Three Decades, Who Can Say, Do You Remember, New Ice Aged, I Can’t Control Myself…The Horrors va tocar el Primary Colours gairebé sencer, amb un concert idèntic al del Primavera Sound, però sense l’ èpica que li va atorgar els problemes de so que van tenir llavors. Aquest cop van oferir un concert cru amb un so certament contundent; no va faltar alguna pinzellada del seu primer i prescindible disc, Strange House, a més d’una versió del tema Ghost Rider de Suicide amb el que van iniciar el bis final. Una horeta de concert, i cap a casa. I la qüestió no és el temps, és la intensitat, l’emotivitat, la passió que puguin transmetre. Amb temes com New Ice Aged o Sea Within a Sea, probablement els seus millors temes, el nivell és alt, la intensitat i l’ energia incrementen, però lluny encara del que ofereixen grups que amb només un o dos discs sí que han accedit a la primera divisió de la indústria, com Arcade Fire, Black Angels i Bon Iver, per citar-ne alguns.

Evidentment, esperem algun dia menjar-nos les nostres paraules; significarà que The Horrors han deixat de ser un grup entretingut, amb algun gran tema, per esdevenir una banda de primer nivell. I no seria la primera vegada; un servidor afirmava que davant d’un concert dels The Horrors, un Barça-Inter no era res. Vists els aconteixements, els de la tribu ‘futboleros’ musicòlegs segur que riuran una bona estona. El concert, previst a la sala 1 del Razz, finalment es va celebrar a una sala 2 mig plena, això sí, entregada a aquest, de moment, intent d’híbrid dels Ramones i Joy Division, que sembla agradar i molt a un públic jove, modern i  prou eclèctic…però poc ‘futbolero’.