Compartint liderat amb The Pains of Being Pure at Heart, The Horrors consolida la seva posició capdavantera dintre dels grups novells del panorama musical. Són bandes amb un escàs bagatge i pocs concerts a les seves esquenes per engrandir la seva obra, per tant, subjectivament, és un error considerar a bandes amb un o dos àlbums bons (no obres mestres) com a imprescindibles. Ambdues bandes afronten els directes amb molt entusiasme, contagiats per la febre que provoquen entre els seus fans més alterats, però la realitat és que no passen de ser simples i contundents projectes de bons grups.
Mirror’s Age, Three Decades, Who Can Say, Do You Remember, New Ice Aged, I Can’t Control Myself…The Horrors va tocar el Primary Colours gairebé sencer, amb un concert idèntic al del Primavera Sound, però sense l’ èpica que li va atorgar els problemes de so que van tenir llavors. Aquest cop van oferir un concert cru amb un so certament contundent; no va faltar alguna pinzellada del seu primer disc, Strange House, a més d’una versió del tema Ghost Rider de Suicide amb el que van iniciar el bis final. Una horeta de concert, i cap a casa. I la qüestió no és el temps, és la intensitat, l’emotivitat, la passió que puguin transmetre. Amb temes com New Ice Aged o Sea Within a Sea, probablement els seus millors temes, el nivell és alt, la intensitat i l’ energia incrementen, i segurament és el camí per consolidar-se definitvament com una gran banda.
The Horrors sonen a mig camí entre els Ramones i Joy Division, amb algun aroma shoegazer, algun que altre punk, i en defintiva, una banda amb múltiples referents que està assolint una personalitat pròpia. En els millors temes, la banda transmet i molt. Per tant, s’ha de ser optimista de cara al futur.
