Dead Meadow, la monarquia psicodèlica

Els inicis de la psicodèlia possiblement s’intueixen amb Aldous Huxley, qui va escriure Las puertas de la percepción sota els efectes de la mescalina que li proporcionava Humphry Osmond, psiquiatra que al 1957 va utilitzar per primer cop la paraula psicodèlia. El mateix any, un estudiós de la etnomicología, sobretot dels fongs enteogènics, Richard Gordon Wilson, autor de El hongo maravilloso: Teonanácatl. Micolatría en Mesoamérica i La experiencia del éxtasis. Pioneros del amanecer psiconáutico (amb Aldous Huxley), va confiar en Timothy Leary per explicar-li la sensació que produeix ingerir un bolet psicotròpic, la paraula psicodèlia potser ha perdut aquell magnetisme desafiant que hi conté, inflamat sobretot per la dimensió que va adquirir l’article que el mateix Gordon va publicar a Life sobre el consum de fongs Psilocybe a les cerimònies d’una tribu d’indígenes de Mèxic. El seu amic i autor de Leary, segurament amb les dents ben llargues i ja com a doctor en Psicologia a Berkeley, com a bon investigador, se’n va anar a Mèxic a conèixer in situ de què anava això dels bolets al·lucinògens, la Muerte del Ego i en definitiva, el que va definir, segons paraules seves, “L’ experiència psicodèlica és un viatge a nous realismes de la consciència” (consultar Flashbacks. Una autobiografia de Timothy Leary (Alpha Decay, 2004). De la Universitat de Berkeley als llibres, i dels llibres, a la música, al cinema i l’art; la psicodèlia va vestir amb els seus colors l’art, i és fins a dia d’avui, que la influència exercida durant cinc dècades es manté gairebé intacte. El gairebé té sentit quan recordem a suposats autors que s’han apuntat al carro. L’intacte ve donat precisament gràcies, per exemple, a tres senyors de Washington D.C que divendres estaran sobre l’escenari de la Sala BeCool de Barcelona: Dead Meadow.

Dead Meadow es varen formar al 1998 (coetanis a altres que donen sentit a la paraula intacte, com els seus colegues de The Warlocks i de The Brian Jonestown Massacre) quan així ho varen decidir Jason Simon i Steve Kille, un guitarrista i un baixista influenciats per Black Sabbath, Led Zeppelin i la psicodèlia dels seixanta que va donar vida sobretot als EUA i al Regne Unit. Després de sumar-se Mark Laughlin a la bateria, al 2000 varen publiquen Dead Meadow, que com a carta de presentació, no ofereixen cap marge de dubte: només cal escoltar l’inici del disc amb Sleepy Silver Door, on a més de les influències musicals, es detecta un aire de màgia i terror en les lletres, demostrant l’amor per la literatura de fantasia i tenebres. Des de llavors, les constants vitals de la banda es mantenen intactes, tot i que es podria dir que per exemple, Old Growth, el darrer disc en estudi que han publicat, al 2008, les guitarres potser sonen menys afilades i més envoltants, de manera que sonen més propers als 13th Floor Elevators que a Black Sabbath.

El segon àlbum és Howls from the Hills, del 2001, un carnaval de wah-wah i d’espirals elèctriques que conté peces prou explícites com Drifting Draw Streams i Jusiamere’s Dream. El mateix John Peel va reaccionar als dos cops d’efecte publicats fins els moment pel trio de Washignton, i va reclamar que gravessin unes motivants Peel Sessions. I així va ser, però als estudis dels amics de Fugazi, sent la primera banda en gravar les famoses sessions fora dels estudis de la BBC. Al 2003, després de publicar un any abans el directe Got Live If You Want It (amb la participació del capità Anton Newcombe), arriba Shivering Kings and Others (primer disc amb Matador Records, actual segell de la banda), amb Stephen McCarty a la bateria, on segueixen la línea ecològica, colorista i contundent, i on trobem odes a la guitarra elèctrica com Babbling Flower, la versió relantitzada d’Everything’s going on i una explícita Me and the Devil Blues, perquè no quedi cap dubte on comença tot. Feathers, del 2005, amb Cory Shane con a segon guitarra, suposa un primer pas per entendre l’actual so de la banda: escoltant Let it Pass, o la riquesa amb la tornen a visitar Heaven (visitat a Shivering Kings and Others), s’evidencia una una progressió i un (bon) gust per arrodonir textures i per cuidar els arrnajaments de les cançons. Disc rere disc, sense menysprear cap d’ells, la banda demostra una evolució creativa i una progressió evident, sense pedre ni identitat ni impacte. Get Up and Down, més propera a Shivering King and Others, i una commovedora At Her Open Door, podrien ser una manera de dictaminar una nota de tall per futures bandes de rock psicodèlic. Old Growth, publicat al 2008, no té pèrdua; s’entra per Ain’t Got Nothing (To go Wrong), es continua recte per Between Me and The Ground, What Needs Must Be, i a partir d’aquí, que cadascú trobi la sortida si vol, perquè un servidor, un cop transitats tots els camins, i no deixarem d’esmentar I’m Gone i Seven Seers, hi passeja sempre que hi pot per un àlbum del que es podria afirmar que a més de ser el millor treball de Dead Meadow, com a mínim, és un dels millors discs del 2008. Ràpidament, apuntar que al 2010 apareix el DVD i àlbum en directe Three Kings, on un es pot fer una idea del que ens espera a la Sala BeCool.

Jason Simon, Steve Kille i Stephen McCarthy estaran divendres 29 d’abril sobre l’escenari de la sala barcelonina. Els teloners, Spindrift, són una banda de Los Àngeles que combina psicodèlia més densa, a l’estil Wooden Shjips, amb influències d’Ennio Morricone i l’spaghetti western. A partir de les 21h, ens espera un doble cartell que confirma que els aparadors mediàtics que donen cobertura a segons quin tipus de productes artístics no són més que això, simples i prescindibles aparadors on només apareixen les grans marques que alimenten el sistema. Serà la nit de la psicodèlia, una altra, de manera que Timothy Leary, des de l’espai, on descansa, podrà seguir menjant bolets tranquil·lament, perquè l’essència de la paraula que va articular Humphry Osmond per primer cop al 1957 a l’Acadèmia de les Ciències de Nova York, Psychedelic, és immortal.

Ana María Matute va dir l’altre dia que Qui no inventa no viu. Dead Meadow demostren com s’inventa a través de la psicodèlia.