La Sala Apolo presentava una gran entrada, pràcticament un ple total, per rebre la vista de J Macis i els seus incombustibles Dinosaur Jr. originals. Els de Boston no tocaven a la nostra ciutat des dels ja llunyans dies de Without a Sound (1994), en un concert en el ja desaparegut Studio 54.
Lou Barlow va fer les funcions de teloner d’excepció, i es va presentar acompanyat tant sols de la seva guitarra, per oferir un concert de caire íntim on va caure algun que altre tema dels seus entranyables Sebadoh, un dels grups bandera de l’indie dels 90.
Dinosaur Jr. venien a presentar el seu últim i excel·lent treball, Farm, i van aparèixer a l’escenari de la Sala Apolo seriosos, amb la tranquil·litat que els caracteritza, i envoltats per una muralla d’amplificadors a través de la qual van edificar una muralla sònica que va tapar tots els crits de cop. El grup va arrancar amb una impressionant versió de Thumb, i el repertori va està replert de clàssics com Feel The Pain, una impressionant Out There (el millor tema de la nit juntament amb Pieces), Little furry things, la corejada Freak Scene, Budge, i inclús una demoledora Forget the Swan, tema del primer àlbum de la banda. També va haver espai per cançons més recents com la ja citada Pieces, Over it o Almost Ready, tema amb el que van encarar el bis final. El concert el van tancar amb una contundent The Wagon, posant punt i final a l’hora i mitja amb la que banda de J. Mascis van repassar els més de 25 anys de vida amb un so demolidor, senyal de que encara tenen ganes i forces per fer trontollar les parets i el terra de qualsevol sala de concerts.
La banda va estar com sempre: J Macis amb la seva actitud de “això no va amb mi”, Lou Barrlow tocant cada nota del seu baix com si li anés la vida, i Murph aguantant el ritme trepidant de la banda. Dinosaur Jr. segueixen sent una banda infalible en les distancies curtes que ofereix una sala, i el seu potent so a base de distorsió i feedback segueix aguantant el pas del temps sense problemes. Serà per això que la sensació que et queda després del concert no es la d’haver presenciat un simple exercici de nostàlgia, sinó la d’haver presenciat a un gran concert.
Other Articles
Itinerari d’un dia: Torredembarra
‘Las Listas’, de J.D Wallovits
