Eels aterra a BCN amb ‘Tomorrow Morning’

0

Mark Oliver Everett sembla no tenir gaire temps per lamentar-se de les desgràcies que l’han acompanyat durant els darrers 15 anys. Enfermetats, sucidis i altres patades a les parts no han frenat la seva activitat artística de caire totalment autorial. Eels és ell. I ja són vuit àlbums en estudi, des del llunyà i més que correcte Beautiful Break, àlbum que contenia l’arxiconegut Novocaine for the Soul, tema que per res ha de servir per identificar a un autor tan eclèctic com autèntic. Everett és molt més que aquest hit, d’altra banda, una gran cançó pop. De fet, el seu següent àlbum, després del suicidi de sa germana i del càncer terminal de sa mare, és un treball que supera al predecessor, perquè hi trobem una amplitud de registre netament superior, a més d’unes composicions més el·laborades i complexes. Aquest segon àlbum, Electro-shock Blues (1998), és fosc, angoixant i esplèndid, i portava un punt més enllà la seva proposta pop-rock influenciat per Beatles i Neil Young, afegint un matís interessant del Beck més encertat i de Lou Reed.

El tercer treball, Daisies of the Galaxy (2000), és més vitalista, però sempre amb aquest punt existencial i amarg que conté la música d’Everett. Remarcar que generalment hi deixa un espai per mirar amb sentit de l’humor la vida en general (només cal donar un cop d’ull a Cosas que deberían saber los nietos, on de tot treu grans conclusions per tirar endavant i deixar-se de queixes i lamentacions). L’experimentació i les textures més denses i elèctriques arriben amb Souljacker (2001), amb John Parrish de col·laborador de luxe, i l’àlbum, encara que soni a tòpic, té un aire P.J Harvey i a Primal Scream, i va ser un disc que va treure l’esperit rock ‘n’ roll d’Everett.

Al 2003 arriba amb Shootenanny, on trobem un Everett més proper a l’actual, a mig camí entre el que havia ofert fins ara i Tom Waits, amb composicions on la veu sona més trencada que mai, però oferint temes pop com Love of the Loveless o temes propis d’americana com Lone Wolf. És un disc més que recomanable per iniciar-se en la seva discografia, on Everett es confirma com hereu dels noms més importants de la música americana de sempre. L’angoixa torna a reaparèixer amb Blinking Lights and Other Revelations (2005), però amb unes lletres plagades d’ironia i sarcasme. El disc és una odissea de 33 temes on trobem molt piano, molta afectació i en general un disc que es fa llarg perquè és massa lineal. Un directe i la BSO de Yes Man és el que trobem abans de Hombre Lobo-12 songs of desire (2009), un disc ple d’energia, visceralitat i rock ‘n’roll. En aquest àlbum trobem a l’Everett més macarra, amb temes incendiaris com Prizefighter i Tremendous Dynamite, títols que ho diuen tot. Aires del Ryan Adams de Beautiful Sorta, i del Johnny Cash de The Man Comes Around, amb Hombre Lobo aparca les penes i posa sobre la taula les guitarres i suposa un crit a la llibertat implacable, sense perdre la part melancòlica que el caracteritza, on la influència Lennon apareix a temes com That look you give that guy i In my Dreams.

End Times (2010) suposa l’enèsima baixada als inferns del subconscient del músic. Un disc introspectiu i magnífic que recupera l’essència més trista i embaucadora d’Everett, amb temes del nivell d’ On My Feet i Walking Clouds, un dels bonus tracks. El disc és del tot rodó, perquè tot i el dolor que hi trobem, els temes són magnífics, i quan escoltem el disc, la pausa i el tipus de composicions, pròpies de cantautor, ens recorda al Ryan Adams més introspectiu, a la Cat Power de The Greatest i al Gram Parsons de Griveous Angel. Moments com Mansions of Los Feliz, on canta “Well it’s a pretty bad place outside this door, I could go out there but I don’t see what for, and I’m happy living in the dark, on the edge of my mind, and it’s nobody else’s business”, demostren la categoria musical i lírica de l’autor de Virginia.

Amb la calor d’agost, arribarà el seu nou disc, Tomorrow Morning. Looking Up és el primer single de Tomorrow Morning, on Everett rememora de nou l’essència del rock americà dels 50. Tindrem l’oportunitat de veure’l en concert a Barcelona el 17 de setembre, a la sala Bikini, on haurem d’esperar a veure quin tipus de concert fa, si més de guitarres, més introspectiu, més pop… però el que queda clar, és que valdrà i molt la pena.

Veiem Dirty Girl, de l’àlbum Shootenanny, en un tall corresponent al dvd Live at Town Hall:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=urdKYYTLU74]


Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply