Manic Street Preachers: Rewind the film

0

Manic Street Preachers - Rewind The FilmDesprés de tants anys acompanyant-nos, no podem viure sense ells. La música que ens emociona és la que ens ofereixen bandes con Manic Street Preachers. Un dels grans què de l’art està en que som capaços d’intuir quan alguna obra o algun artista són la bomba sense saber ben bé perquè ni sense poder demostrar-ho, tot el contrari que la ciència. Amb els de Gal·les, la sensació és que mai ens fallaran; mai ho han fet, perquè així són les coses, perquè són molt bons. Rewind the film es un altra treball amb trets diferencials, on les sonoritats acústiques i les instrumentacions i arranjaments de caire èpic, en alguns moments amb accent lluminós i en d’altres no tant, adquireixen una dimensió abans no prevista. Des dels temps on oferien textures que coquetejaven amb el punk i el hard rock, passant pels anys més pop i indies, James Dean Bradfield, Nicky Wire i Sean Moore, disc rere disc, deixen clar que són una immensa banda de rock n’ roll. Els anys posen les coses al seu lloc. I sí, un disc ens pot il·luminar durant un temps. Però els grups d’aquest calibre són els que ens acompanyen i acompanyaran sempre.

El seu nou lp es una nova exhibició de bona música que esborra del mapa a qualsevol grup de ‘tres al quarto’ que ens han intentat colar amb un ‘això s’ha d’escoltar’. Els grans treballs i les grans cançons que milloren amb els anys… els temps posa les coses al seu lloc i situa a cadascú on li pertoca. Després de celebrar l’any passat els 20 anys del seu brutal primer LP, Generation Terrorists, i aquest any podran fer el mateix amb God Against the Soul i el que ve amb The Holy Bible i així successivament, el prestigi de la banda resulta intocable. Recuperar els seus treballs emociona, no els podem deixar d’escoltar de tant en tant. Des de les obres més fosques, a les més estridents, les més pop… tot el que han fet ha estat marcat per la categoria i personalitat d’una banda que les ha vist i patit de tots colors, amb un gran punt i a part l’any 1995 conegut i més que comentat. L’evolució del grup, des dels anys més polititzats i amb evidents aromes hard rockers, la cerca d’unes textures menys dures, la consolidació d’un so amb The Holy Bible, la maduresa després del cop que va superar perdre a Richey, els anys d’acceptació d’un estatus indubtable durant el finals dels noranta, discs notables però no tant rodons durant la dècada passada, el cop de punt a la taula aturant-se a retre homenatge als seus orígens amb l’excel·lent Journal for Plague Lovers, treball realitzat a partir de lletres de Richey Edwards), i dos darrers discs formidables, comptant aquest Rewind the Film, dibuixen la trajectòria d’una de les bandes imprescindibles per entendre el panorama musical dels darrers 20 anys. 11 discs a les esquenes, cap pas enrere, alguna que altra disc de l’any,… què més podem demanar a Manic Street Preachers? Amb seu proper disc ja anunciat per l’any que ve, Rewind the Film ens presenta la vessant més accessible i agradable de la banda, i a la vegada complexa, com ho evidencia el tema que dóna títol al disc, amb un cada cop més greu i profund Richard Hawley, la peça d’aires country cantada amb Lucy Rose amb la que obren el disc, la formidable This Sullen Welsh Heart, el deliciós pop-soul dibuixat amb l’ajuda de Cate LeBon, 4 Lonely Road, les addictives Show Me the Wonder i Anthem for a Lost Cause, que podrien haver format part de Postcards from a Young Man, el sorprenent coqueteig amb els sintetitzadors a (I Miss the) Tokyo Skyline i 30-Year War, el classicisme pop de Building of Routinies i 3 Ways to See Desapair (pensada per Morrissey però no es van atrevir a demanar-li), l’èpica acústica d’ As Holy As the Soil (The Buries Your Skin), … És el disc més intimista i emocional que han signat mai; necessita voltes i voltes, no conté cap hit radiant marca de la casa; predominen els mitjos temps i les melodies èpiques i inclús pantanoses, en alguns moments de caire crooner, però sempre amb els aires propis dels gal·lesos. No hi trobem aquella urgència sonora i electritzant a la que ens tenen acostumats. Podríem dir que és el disc menys immediat i a la vegada més pausat, en línies generals, i a la vegada més difícil d’escoltar. No entra de primeres ni de segones… ara bé, un cop ho ha fet, ja és qüestió de punxar i punxar sense parar, com passa gairebé sempre amb els seus discs.

Mentre bandes com Nick Cave and The Bad Seeds, Primal Scream, Neil Young, Pearl Jam, Queens of the Stone Age i evidentment Manic Street Preachers segueixin publicant treballs com els que han vist la llum darrerament, que s’apartin les criatures i la resta de bandes novells o no tant novells que signen bons treballs seguiran quedant a un segon pla. Rewind the Film és un disc que ens acompanyarà durant molts anys, com la majoria dels LP’s de la banda. Formen part de la banda sonora de la nostra vida, no sabem explicar el perquè, però sí que sabem el perquè. This is my truth tell me yours.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply