Mike Patton contraataca amb “Mondo Cane”

0

Fantômas, és un del personatges mes famosos del la literatura policíaca francesa. Un assassí, sorgit de les ments de Marcel Allain i Pierre Souvestre, sense cap tipus de pietat, sàdic i mestre de la disfressa que es divertia matant de la forma més salvatge. Mike Patton ha batejat  un dels seus múltiples projectes amb el nom d’aquest famós personatge, i és que en el fons Mike Patton, és la seva prolongació en el món de la música contemporània. Al igual que ell, Patton ha adoptat infinitat d’identitats en els últims anys i ha combatut els estereotips del món del rock de la forma més salvatge.

Des dels seus inicis amb Faith No More i Mr. Bungle, fins la seva última obra, Mondo Cane. Patton sempre ha estat capaç de reiventar-se, millor o pitjor, però sempre ha fet el que ha volgut o el que més li ha interessat en cada moment, fugint completament del convencionalisme de l’estrella de rock que va ser al capdavant de Faith No More. Sense posar-se cap tipus de barrera estilística, la seva obra és de les més prolífiques. I s’ha mostrat com un vocalista tot terreny capaç d’anar des del pop al grindcore, del avant-garde al trip hop, demostrant que cap estil pot resistir-se a la seva capacitat vocal. Només ell va ha estat capaç de reunir en un mateix treball a artistes tant diferents com Norah Jones, Massive Attack o Bebel Gilberto, sota el nom de Pepping Tom; revitalitzar el rock, acompanyat de membres de Helmet, The Jesus Lizard i Melvins amb Tomahawk; o re-interpretar, com mai s’havia fet, bandes sonores clàssiques amb Fantômas, acompanyat per membres de Mr. Bungle, Melvins i Slayer.

Amb Mondo Cane, el seu últim treball, l’esquizofrènic cantant, aposta per la cançó melòdica italiana, portant-la al seu terreny. Acompanyat d’una orquestra formada per una trentena de músics, sense perdre el seu segell. Un projecte que té la seva gènesi durant la seva estada a Itàlia, on Mike Patton va estar buscant i rebuscant en la cançó italiana (sobretot dels 50 i 60), i així familiaritzar-se amb la música de la terra de la seva dona. Segons declaracions del propi cantant “la gran majoria de les cançons que sonaven a la radio eren una autèntica merda, però ni havia algunes que era realment bones“, aquestes són les interpreta en aquest treball, i que ens retorna la millor versió del cantant.

Adoptant l’actitud de crooner, Patton es mostra pletòric en tot l’àlbum; ja sigui amb balades com la inicial e impressionant, Il Cielo In Una Stanza; la guatequera Urlo Negro, on el cantant es mostra més alliberat i visceral; o amb la excel·lent versió del tema que va firmar Ennio Morricone per la banda sonora del film, Danger: Diabolik (1968). Aconseguint el seu millor treball des dels Director’s Cut de Fantômas.

A més d’ aquest excel.lent nou treball, li hem d’afegir l’espectacular i triomfal retorn de Faith No More als escenaris, on la banda es mostra totalment imbatible, posseïdora d’un so únic i inimitable encara a dia de avui, i mantenint intacta la seva capacitat de sorpresa en cada un dels seus concerts. Mike Patton ha tornat i aquest cop sense mostrar cap tipus de pietat vers un panorama musical que cada cop és més previsible i més pobre d’imaginació.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=KkhyyESYE5I]

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply