Neil Young no falla ni volent

0

COW PALACE 1986. NEIL YOUNG

4 estrelles

Els vuitanta no varen ser senzills per Neil Young. Tot i el matrimoni amb l’actual dona, Pegy Morton, la paràlisi cerebral del seu fill Ben, nascut el 1978, va marcar una dècada que va veure al músic provar un raonat canvi de registre, atret per la tecnologia, que d’alguna manera el feia creure de forma racional en la curació del seu fill, a més de donar-li l’oportunitat de comunicar-se amb ell. Un fallit intent de reinventar-se, l’adéu a Warner i hola a Geffen, i en definitiva, la dècada més dolorosa, creativa i personalment parlant, són algunes de les pistes pe entendre el difícil camí que va haver de fer Neil Young durant aquesta dècada.

Els seixanta i els setanta havien estat tot el contrari, i tant les etapes de Buffalo Springfield, amb Crosby, Still, Nash and Young, i evidentment, la carrera en solitari, marcada amb discs com el debut homònim, Everybody Knows This is Nowhere, After the Gold Rush, Harvest i tots els que venen fins arribar al ferotge Rust Never Sleeps, ja serien motiu més que suficient per dir que Neil Young ha estat un dels grans músics del segle XX. Així doncs, el sotrac dels vuitanta, amb alguna que altra excepció, no va ser res més que això, un sotrac, humà, lògic i previsible. I qui el critiqui per aquest motiu, personalment, demostrarà ser un cretí. L’error serveix, com a mínim, per diferenciar qui s’aixeca de qui no. I Neil Young sempre s’aixeca.

Obviant els seu flirteig amb el cinema durant la dècada anterior i Human Highway el 1982 (sota el pseudònim de Bernard Shakey va dirigir, a més del citat film, Journey Through the Past el 1973, Rust Never Sleeps el 1979, Greendale, el 2003, i CSNY Déjà Vu, el 2008), la dècada dels vuitanta la va iniciar amb la banda sonora de Where the Buffalo Roam, la comèdia en forma de semi-biopic sobre la figura de Hunter S. Thompson (interpretat pel gran Bill Murray, acompanyat de Peter Boyle). Després del ferotge Rust Never Sleeps (1979), el desè de la discografia del canadenc, i de la citada banda sonora, es publica Hawks & Doves, un LP de perfil country, curt i format per temes gravats entre 19974 i 1977. El 1981, amb Crazy Horse, publica l’infravalorat Re-actor, on Neil Young manté les constants vitals de la seva carrera, mantenint la línia de Rust Never Sleeps, tot i que, no ens enganyem, és un disc menor en comparació, però on hi trobem les abruptes Southern Pacific i Motor City, la retro-beatleana Get Back on It, o el classicisme de Rapid Transit. Amb només un concert, en quatre anys, al Bread and Roses Festival Berkeley, la situació del seu fill Ben, i per afegitó, la pressió de Geffen, el 1982 publica el desconcertant Trans, segurament, el pitjor treball del canadenc, i amb diferència. Tot i un correcte inici, amb la continuista Little Thing Called Love, el drama arriba amb Computer Age, on es confirma que fins i tot Neil Young ha caigut a la trampa dels sintetitzadors, vocoders i altres artefactes de cert perill per l’artesania musical pròpia d’artistes del seu perfil. We R in Control, Transformer Man, Computer Cowboy, Sampled and Hold (qui tingui pebrots que es miri el documental Neil Young in Berlin, on apareix el nostre heroi amb Nils Lofgren en ple èxtasi tecnològic) i Mr. Soul, totes elles horribles, i no només per l’ús del citat modificador de veus i sintetitzadors, completen un disc que uneix a Neil Young amb textures pròpies de Pet Shop Boys; només el primer tema i el darrer, Like an Inca, més que prescindibles, es poden assimilar. Ara bé, no pot Neil Young atrevir-se a fer un disc com Trans, pifiar-la de veritat, i més, considerant la situació del seu fill? L’obsessió per la tecnologia, que mantenia les possibilitats de guarir-se al seu fill, i el desencís provocat per aquest fet, poden ajudar a la poca inspiració del músic. Però, Trans va arribar al 16 de les llistes nord-americanes, i els de Geffen, ben contents. I arribem el 1983, amb un disc de rockabilly, segurament, el seu segon pitjor treball: Everybody’s Rockin’. Sí, Neil Young a la portada, vestit de rockabilly, no cal dir res més. I d’acord, potser té gràcia pels fanàtics del gènere, però veure i sentir a Neil Young com si es tractés de Jerry Lee Lewis és semblant al shock que va provocar Bob Dylan el dia que va tocar davant del Papa. Però, són opinions, i jutjar a artistes d’aquest calibre és una pèrdua de temps i de respecte. Tornant el disc, els temes no aporten res a la seva discografia. El 1984, és el primer any sense disc de Neil Young des de 1968. I un any després. després de barallar-se durant temps per publicar el més que correcte Old Ways, un LP de country, gravat el 1982, es publica, al més pur estil Waylon Jennings. I arribam el 1986, quan publica el penúltim disc amb Geffen, Landing on Water, on manté l’esperit rupturista de Trans, amb sintetitzadors, però sense el lamentable vocoder, i on, ecnara que sembli mentida, Neil Young sembla que torna a ser ell (tot i que encara faltava Life, el 1987, on el desenfoc musical encara dura, per culpa de les textures i tecnologia pròpies de la difícil dècada, però on hi trobem els millors moments des de Hawks & Doves, amb Prisoners of Rock n’ Roll al capdavant).

En resum, Trans, Everybody’s Rockin’ i Landing on Water (i també hi afegim Everybody’s Rockin’ i el posterior Life) són els discs de Neil Young que no caldria escoltar. Ara bé, què succeeix amb els directes de l’època. Tota aquesta pallissa explicada adquireix cert sentit gràcies a la recent publicació del directe gravat el 1986 al Cow Palace de San Francisco, el Live in a Rusted-Out Garage, amb els Crazy Horse, reeditat recentment, tot just quan es rumoreja amb la possibilitat de que aquest feliç matrimoni torni a l’estudi i inclús a la carretera. Del concert de 1986, un s’espera una caixa de sorpreses. I és així, perquè s’alternen cançons dels discs dels vuitanta amb els eterns himnes de sempre. D’inici, sorpresa, amb Mr. Soul, de Trans, que sona desconeguda, és a dir, sona a pur rock n’roll, 100% Neil Young, i resulta demolidora. Ara, que quan sona When You Dance Can You Really Love?, d’After Gold Rush, tot adquireix sentit i s’oblida un de tot; de Down by the River no cal dir res, només posar-se de genolls, i de la posterior Too Lonely de l’encara no publicat Life, dir que semblen els Status Quo més que en Neil Young, amb l’evident decepció que això suposa; Heart of Gold i After the Goldrush ens fa tocar el cel un altre cop, cosa que no succeeix amb Inca Queen també de Life, tot i que les potents Drive Back del Zuma i Opera Star de Re-Actor mantenen la sensació de muntanya russa que es té amb aquest directe; el final de la primera part, amb Cortez the Killer és immillorable, com ens podem imaginar. El canadenc, quan vol, és invencible. No obstant, momentàniament, tot se’n va en orris amb l’inici de la segona part del concert, amb Sample and Hold i Computer Age, de Trans. Millora bastant però no prou amb Violent Side, de Landing on Water, i Mideast Vacation i Long Walk Home, de Life,… però què més dóna si a continuació arriba The Needle and the Damage Done, brutal i profunda, que serveix com a excusa a l’avorriment que arriba, de nou, de la mà de Life, amb When Your Lonley Hearts Breaks i Around the World. Ara, que la traca final situa el directe on es mereix algú com Neil Young: Powderfinger, de Rust Never Sleeps, Like a Hurricane, d’American Stars n’ Bars, una immensa i com sempre poderosa Hey, Hey, My, My (Into My Black), i com a punt final, Prisioners of Rock n’ Roll, el tema dels vuitanta que recupera el Neil Young de sempre.

Un supervivent, un home de rock n’ roll, un artista brutal, amb un llegat inesborrable… No es pot dubtar mai d’algú com Neil Young. Aquest directe confirma el que un ha de suposar del músic. I potser el directe pot resultar irregular, sí, però, els moments de màxima esplendor resulten excel·lents. I encara més, i amb permís de This Note’s for You, publicat el 1988, si ens fixem amb el que va arribar el 1989 i el 1990, Freedom i Ragged Glory, aviam qui és el llest que s’atreveix jutjar a Neil Young per un sotrac que aporta humanitat i coherència a la seva vida, obra i llegat.

Sona a… Neil Young
El Millor… Quan arrenca amb els clàssics intemporals.
El Pitjor… la gent que es dedicava a xerrar i donar pel sac a tots aquells que vàrem gaudir del concert de Neil Young de uns anys com un dels grans moments del Primavera Sound de sempre.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.