OFF!, paradigma hardcore

0

A finals dels setanta, Europa estava en plena forma: a Espanya, la dictadura agonitzava com el seu cap, i el país, vivia una situació, que mirant les pel·lis de Berlanga, un es pot fer la idea; a França, Valéry Giscard d’Estaing, que va acabar el mandat escaldat, els aires de llibertat, igualtat i fraternitat, xocaven amb l’hedonisme i consumisme; a Anglaterra, la dama de ferro restringia els moviments socials, i situava el seu estimat regne al límit; a l’ Alemanya dividida, uns miraven cap a la EUA i el canvi de govern (a l’any 80 entra Ronald Reagan a la Casa Blanca, succeint a Jimmy Carter), d’ altres cap a Afganistan, ocupada per la URSS, i tothom, no perdia de vista al mur; els EEUU com sempre, a per totes, i batallant per Amèrica Llatina, apreuant de forma intransigent l’ economia, i fidels a l’estil de Milton Friedman i els seguidors del capitalisme zombie. El punk havia donat una resposta immediata al desastre polític i social, i les bandes que tots tenim en ment, així ho varen demostrar; des dels Stooges als EUA uns anys abans fins els Sex Pistols i The Clash a Gran Bretanya, una manera de discutir el poder s’havia instaurat. Tot i que algunes van ser devorades pel sistema, d’altres varen ser estafades i algunes van ser més efímeres que la bondat humana, el ben cert és que com a mínim, van despertar la consciència cultural i social a un bon grapat d’ aficionats a la música. Els vuitanta varen ser els de l’ aparició de l’ MTV, que va ser caure com una autèntica bomba, i l’espai a la televisió pels músics de veritat quedava reduït a programes minoritaris. Però els vuitanta són els anys dels hereus directes del punk: Dead Kennedys, Black Flag, Circle Jerks, Hüsker Dü, els més importants, trencaven amb la monotonia d’ uns anys grisos, tot i el colors estridents que es recorden d’aquells anys. El hardcore havia nascut.

Estem al 2010. Ni cal recordar que el sistema és imparable, perquè ningú s’atreveix a aturar-lo. Ara bé, sempre quedarà el dret a la rèplica, i la imprescindible llibertat que avui en dia existeix a Internet per, representada actualment per Wikileaks i Anonymous. El pensament crític existeix; i anar a contracorrent, és possible. Des de Martha C. Nussbaum passant per Jean-Luc Godard, hi ha noms que donen aire. Un de tants és OFF!. Steve McDonald, de Redd Kross, Keith Morris, de Black Flag i Circle Jerks, Dimitri Coats de Burning Brides (colegues de Queens of the Stone Age) i Mario Rubalcaba, res a veure amb el ministre, de Rocket From the Cript, han format una banda de hardcore anomenada d’aquesta forma, OFF!, que va debutar al darrer South By Southwest Music Festival. Han publicat un EP de setze temes que dura exactament disset minuts. Semblen sortits d’un forat negre, directament provinents dels anys vuitanta. Potser serà un joc, serà una manera de seguir actius, però el que és ben cert, és que és vitamina pel cor, massatge cervical, i que sonen a les mil meravelles. No aporten res, bravo, però aporten aire fresc, atreviment i passió. Guitarres musculoses, un baix rotund, bateria demolidora, i una veu ferotge, que trenca absolutament amb l’ escena actual. OFF! encén els nivells d’ adrenalina, posa les neurones en òrbita, i només ens queda el dubte de si durarà molt l’ aventura hardcore d’aquests músics de la vella escola.

El primer treball d’ OFF!, First Four Eps es pot aconseguir en forma de caixeta, formada pels quatre EP’s en format 7″. De forma individual, també es poden aconseguir. Si algú està interessat, apuntar que han sortit a la venda a través de Vice Records. Destacar que el dibuixant Raymond Pettibon s’ha encarregat del disseny dels Ep’s. Veiem un exemple de com les gastem aquests músics, veterans amb mil batalles a les esquenes, i que amb aquest disc, firmen tota una declaració d’ intencions:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=BL_QeY-LZ08]

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply