Imperial State Electric: Pop d’alt voltatge

0

POP WAR. IMPERIAL STATE ELECTRIC

3 estrelles

El debut de l’ex-líder de The Hellacopters, Nicke Royale, amb Imperial State Electric, va suposar una sorpresa força agradable. Tot i allunyar-se del rock més contundent que practicava amb The Hellacopters, Nicke Royale facturava una col·lecció de cançons que bevien directament dels Kiss més pop, utilitzant la fórmula de guitarres d’orientació hard i perfectes melodies vocals, que dotaven la seva nova aventura d’una gran identitat pròpia. Amb aquest segon treball les coordenades són les mateixes, si bé encara queden més definides cap a terrenys més pop que el seu debut homònim d’ara fa dos anys.

Pop War és un disc més directe, on les cançons en poques ocasions passen dels tres minuts de durada, alhora que el so és força menys estrident. El resultat és un treball força entretingut però que no ens descobreix res de nou; potser aquest Pop War és un disc pont fins que arribi l’obra definitiva de la banda, ja que tot i tenir grans moments, la sensació és la de estar davant d’una obra continuista que apunta més que defineix, i que acaba per resultar menys vibrant que el seu debut.

Uh Huh és un bon inici, gran riff i gran melodia, però la seva curta durada fa que l’efecte s’esvaeixi ràpidament, quedant més com una bona idea que no pas com una cançó que perdurada. La cosa continua força bé amb The narrow line, tema que segueix el mateix patró que la seva predecessora però més ben definida, per continuar amb el que probablement és el millor tema del disc, Can’t seem to shake it off my mind, una autèntica bomba de power pop totalment addictiva. Back on main mostra la cara més hard amb un altre potent riff de l’escola Kiss; amb Waltz for Vincent s’endinsen cap a terrenys més psicodèlics però es mostra com la cançó menys inspirada de l’àlbum. Sheltered in the sand torna a desmostrar que quan Royale aposta per el power pop més descarat és quan la fórmula funciona millor, convertint-se en un dels altres grans moments de Pop war. Empty hands resulta efectiva però sembla més una cara b del seu anterior disc; amb Monarchy madness arriba el moment més descaradament punk del disc, una espècie de mirada al passat però des de la perspectiva del present ràpida i carregada d’urgència. Amb Deride and Conquer la cara més hard s’imposa la vessant més pop, i que amb més mala baba seria un tema perfecta de The Hellacopters. Enough to break your heart tanca el disc, cinc minuts de hard pop on poc a poc una secció de corda es va apoderant de la cançó sobreposant-se a les guitarres al més pur estil The Beatles, convertint-se en el A day in a life de Nickie Royale, tota una declaració d’intencions que acaba per convertir-se en una bona cloenda per un disc efectiu però que deixa la sensació que l’aposta necessita una revisió de cara a futures obres per no caure en la monotonia.

Sona aHard pop rock.
El Millor… Can’t seem to shake it off my mind, Sheltered in the sand, Monarchy madness .
El Pitjor… la proposta acaba per convertir-se en lineal.
Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply