En els últims anys hem pogut veure a Mark Lanegan acompanyant a Soulsavers i a Isobell Campbell, o liderant a The Gutter Twins al costat de Greg Dulli, però ja feia força temps, els anys que separen Bubbelgum de Blues Funeral, que el cantant no es presentava en solitari a la ciutat per interpretar el seu imprescindible repertori. Aquest fet, sumat a les grans virtuts i sensacions que mostra i desprèn Blues Funeral, convertia la cita en pràcticament ineludible per qualsevol dels seu seguidors, i així va quedar palès amb una Sala Apolo a rebentar.
Els belgues Creature With the Atom Brain van obrir amb el seu rock a mig camí entre l’stoner i la psicodèlia hard dels 70, centrant-se en els seu darrer disc, el notable Transylvania. Durant quaranta minuts van demostrar que les virtuts i matisos que mostren les seves cançons en estudi pràcticament són nuls quan són transportats al directe, mostrant-se massa lineals, previsibles i amb poca personalitat, oferint una actuació efectiva, i poca cosa més. Una decepció, la veritat. A aquest pas estan condemnats a ser uns eterns teloners.
Amb una banda totalment renovada, Mark Lanegan sortia a escena, i sense masses miraments despatxava The gravedigger’s song, Sleep with me i Hit the city, sense apenes cap pausa entre elles. Un inici massa tebi tenint en compte el nivell de les cançons executades, part de culpa del so (massa baix a nivell general) i l’altre part de culpa de la nova banda, que personalment crec que no estan al nivell que requereix compartir escenari amb una llegenda com Lanegan, ja que no van dotar en cap moment les cançons de la profunditat i múscul que demanen. Van seguir Wedding dress, One way street, Resurrection song i Wish you well, però la sensacions no milloraven; Mark Lanegan com sempre, implacable davant el peu de micro sense moure’s i desprenent el seu habitual i inatacable carisma, però el conjunt seguia sent massa fred i pla. Amb Grey goes black l’intensitat va millorar i Crawlspace (tema d’Screaming Trees) va sonar contundent; però amb Leviathan les carències dels acompanyants van tornar a sortir a la llum ja que no van aconseguir recrear l’atmosfera tèrbola que desprèn la cançó en estudi. Però les grans sensacions és van recuperar amb un incendiària lectura de Quiver Syndrome (aquest tema és impossible que soni mai malament); una enorme One hundred days, i la sempre recurrent i emotiva versió de Creeping Coastling of Lights. Una crua Riot in my house va donar pas a Ode to sad disco, que és va convertir en un dels grans moments de la nit; una cançó que demostra perfectament la versatilitat del cantant i el punt de ruptura que vol que sigui Blues funeral en la seva discografia. Una impressionant St Louis Elegy i una sorprenent versió de Tiny grain of truth (cançó que en directe adquireix una nova dimensió) van posar punt i final a la primera part del concert. L’eterna Pendulum va obrir el bis, convertint-se en l’únic moment (juntament amb Creeping Coastling of lights) on el cantant va mirar al passat. A Pendulum la seguiria Harborview hospital i una contundent Methamphetamine Blues, que posaria punt i final a la nit.
Què Blues funeral és un punt i a part en la carrera de Mark Lanegan que de sobres demostrat tenint en compte el repertori triat en aquesta gira on pràcticament no hi han records pels seus inicis en solitari, i on les cançons del seu últim treball al costat de les de Bubbelgum formen el nucli principal, però la sensació final és massa tíbia, no per l’elecció del repertori, sinó per la banda que l’acompanya que sense desentonar en cap moment no aporta res de nou, i el pitjor de tot és que no acaba de donar la profunditat necessària que requereixen les composicions de Lanegan. A aquestes alçades de la llegenda, al seu costat hi tindrien que militar noms amb més pes i personalitat sobre un escenari, com per exemple els noms que han gravat Blues funeral; però el qui mana en aquest cas és Mark Lanegan i ell decideix. Una gran nit de rock, però només una correcta visita de Mark Lanegan.
Other Articles
