Ride: Més de 20 anys després de Nowhere

0

El 15 d’octubre de 1990 sortia a la venda l’àlbum de debut de Ride, Nowhere. La banda formada per quatre xavals que responien al nom d’ Andy Bell, Laurence Colbert, Mark Gardener, Steve Queralt ja corria feia mesos per alguns dels escenaris més mítics de les illes britàniques, i sobretot eren molt coneguts a la seva ciutat natal, Oxford, i com no, a Londres. L’escena musical britànica vivia l’enèsima època d’esplendor: el shoegazing de My Bloody Valentine i The Telescopes, entre d’altres; l’èxit del Madchester amb Happy Mondays i Stone Roses; l’herència de the Smiths, dissolts al 1987; l’acid house, amb la discoteca The Hacienda com a centre neuràlgic de la cultura de club; i el creixement del segell creat al 1983 per Alan McGee, Creation Records, que amparava a bandes com The Jesus and Mary Chain, Primal Scream, Teenage Fanclub i The Boo Radleys, i posteriorment, a Oasis, consolidant d’aquesta manera una manera d’entendre la música, que en part, va passar a un segon (i tercer) pla per culpa de la premsa i l’interès mediàtic creat entorn de l’anomenat brit pop, sota el qual sempre es va intentar col·locar grans noms com Suede, The Verve, Radiohead i Blur.

Al 1990, quatre jovenets (menys de vint anys) que havien format a l’any 1988 una banda anomenada Ride. Mark Gardener i Andy Bell, amics de Cheney School d’Oxford, s’havien traslladat a la ciutat del districte Cherwell d’Oxfordshire, Banbury, a estudiar Foundation Studies in Art and Design a North Oxfordshire College & The Oxfordshire School of Art & Design, on van intimar amb Laurence Colbert i Steve Queralt. El talent i dedicar hores per donar-li volum donen resultats, i ben aviat varen gravar una demo que contenia Chelsea Girl i Drive Blind, on deixaven constància del talent que tenien els quatre músics. I com la vida sovint és capritxosa, i en alguna ocasió, és justa, la cinta, finalment, va arribar a oïdes de Jim Reid, de The Jesus and Mary Chain, a través d’un dels DJ’s britànics de més renom, Gary Crowley. Reid va informar a Alan McGee de que hi havia una banda que podria fitxar per Creation Records, i McGee, que es recorria tots els locals i racons on hi havia música, es va apropar a veure a Ride en directe, que actuaven com a teloners de The Soup Dragons. Al finalitzar el concert, McGee se’n va anar corrents al backstage a buscar als quatre membres de Ride, els quals, afalagats per la proposta de McGee de formar part de Creation Records, no van dubtar en signar el contracte. Al setembre de 1990, Ride va publicar, ja sota el segell de McGee, tres meravellosos Ep’s: Ride, on hi apareixen Chelsea Girl, Drive Blind, All I Can See i Close My Eyes; Fall, amb els temes Like a Daydream, Silver, Furthest Sense, Perfect Time; i per últim, Play, que conté Dreams Burn Down, Taste, Here and Now, Nowhere. Els dos primers Ep’s varen ser editats als EUA en un sol LP, sota el nom d’Smile. L’eclosió de Ride no només va tenir lloc al Regne Unit. Smile va permetre que la banda es donés a conèixer als EUA, i amb un èxit tant inesperat com consistent, basat en un públic de perfil musicòleg. Ara bé, McGee va veure que l’oportunitat per publicar el primer treball de Ride no s’havia de deixar escapar, i un mes després, es publicava Nowhere. El disc va situar-se al número onze de vendes al Regne Unit. I la resta, és història.

Han passat més de vint anys. Ride romanen a la memòria com el punt més àlgid del shoegazing de finals dels vuitanta i principis dels noranta, amb permís de My Bloody Valentine, els quals, amb una trajectòria que varen iniciar a 1983, lluitaven llavors per publicar un disc tan maleït com imprescindible, Loveless. Aquells anys, finals dels vuitant i principis del noranta, varen ser gloriosos per l’escena britànica: durant aquell temps varen sortir a la llum Screamadelica, de Primal Scream, els primers LP’s de The Jesus and Mary, The Pastels, Teenage Fanclub, Slowdive, The House of Love, el segon treball de Ride, Going Blank Again, un treball també sublim,.. Si revisem aquests treballs, ens adonarem de seguida de la grandesa d’aquestes bandes, una grandesa que només el temps pot confirmar. I si recordem l’escena nord-americana, només ens quedaria posar-nos a plorar, perquè durant aquells anys, possiblement va aparèixer la darrera gran fornada de bandes, tant al Regne Unit com als EUA.

Rhino ha reeditat Nowhere, en vinil i en una edició especial en cd, doble, amb el disc i un concert, i suposa un d’aquells revivals sempre recomanables, que com a mínim, serveixen per posar les coses al seu lloc, perquè, com succeeix en el món de l’art, el temps és qui jutja a les bandes. I el llegat Ride, més de vint anys del debut amb Nowhere, sumant els quatre àlbums que conté la seva discografia, és intocable.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=RzLdgqSXNJs]

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply