Soulfly VIII: Metall o no ser

ENSLAVED. SOULFLY

Algunes males llengües diuen que des de que Max i Igor Cavalera varen unir de nou forces per crear Cavalera Conspiracy, la banda titular del germà gran s’ha vist ressentida, oferint uns darrers lp’s menys impactants. Conquer, Omen i Enslaved no igualen les prestacions del seu debut homònim o de Primitive (personalment, l’obra mestra de Soulfly), potser sí. No obstant, si ens centrem en Omen i en Enslaved, la distància amb els seus grans treballs no és tan exagerada com la veuen alguns, en el que és un debat tan subjectiu com estèril, d’altra banda. Atronadors i irreductibles, turmentats i incisius, Soulfly no s’estan per romanços ni per baixar-se del primer vagó del metall extrem menys extrem. Enslaved és el seu darrer lp, i, de nou, demostren que podran sonar menys frescos i més repetitius, però, finalment, sonen com uns bèsties refinats amb talent, i, a través de quatre, de cinc i fins a sis temes prou notables, evidencien que tenen corda per anys.

Una Intro fulminant, un primer tema demolidor, la brillant World Scum, amb unes guitarres ferotges (quins dits els de Marc Rizzo i els del propi Cavalera) i una base rítmica implacable (com marquen la pauta Tony Campos i el jove David Kinkade), la brutalitat de la proposta no ha de cegar a ningú, i menys, ensordir al personal, són els poc més de set minuts necessaris per posar les coses clares. I seguim. Intervention, ràbia pura, Gladiator, thrash metal clàssic i genuí, Legions, que despullada semblaria un tema d’Iron Maiden, American Steel, un altre ball de bastons implacable, Redemption of man by god, èpica i mortal, Treachery, extrema i cardíaca, Plata o plomo, on l’ombra de Sepultura passa per sobre, en el que és un dels moments del disc, Chains, potser on es detecta certa repetició de fórmula, Revengeance, on la maquinària tornar a executar a ritme trepidant, per arribar a la profunda Slave, la pausada Bastard, i el final feliç i tribal, Soulfly VIII, un tancament com marca la tradició dels seus anteriors lp’s. A Enslaved no falten ni les textures ni les veus aspres i furioses, ni tampoc les lletres crítiques amb el sistema i la societat. Un altre punt a favor, que es mullin, que sempre van bé bandes sonores que recordin en quin món vivim. Resultat final: un disc on per moments, s’apropen als grans moments de la banda.

Potser se’ls pot criticar que en algun moment sonen un pèl monòtons, o que han intentat repetir les sonoritats i textures d’Arise quan no cal tornar a temps passats, per gloriosos que siguin. Ara bé, qui és capaç d’avorrir-se amb Soulfly, o de no deixar-se endur per l’impacte i la qualitat de temes com els citats World Scum, Intervention, Redemption of man by god, Plata o Plomo i Revengeance. Sempre hi haurà qui dirà ‘prefereixo Primitive, o els seus anys de Sepultura, o…’. Ok. Però la vida continua. I per Max Cavalera i Soulfly, continua, i a un nivell poc menys que indiscutible.

Al nivell d’… Omen.