Hara-Kiri: Takashi Miike és un clàssic

0

HARA-KIRI. TAKASHI MIIKE

4 estrelles

Si fa uns anys ens haguessin dit que Takashi Miike firmaria dos films de samurais de factura clàssica com 13 assassins i Hara-Kiri, com haguéssim reaccionat? Potser ens ho haguéssim cregut, tot i que eren pocs els indicis que ens feien pensar que l’autor d’ Ichi the killer dirigiria dos films que per cinematografia i narració evocarien a l’obra d’ Akira Kurosawa o Masaki Kobayashi. Hara-Kiri, remake del film original de 1962 dirigit pel citat autor de La condición humana, és un altre excel·lent film de samurais, més contingut i dramàtic que l’anterior, que trenca en certa manera amb el passat creatiu d’un autor excessiu i extravagant, sanguinari i incòmode, i sovint, brillant, optant per un cinema més sobri i mesurat, igualment contundent, on el fons s’imposa a la forma, però on en tot moment aconsegueix mantenir la identitat i personalitat de la seva obra anterior. El camí triat pel cineasta japonès no és cap caprici del destí: simplement, per talent i ofici, està destinat a seguir el rastre dels seus referents. El polifacètic i hiperactiu cineasta de culte, tant cru i aspre com sempre, mestre dels excessos, de la violència més sanguinària i de l’humor més negre, demostra, per segona vegada, que també domina el que s’entén per cinema clàssic. Ara qui podrà dubtar de la seva vàlua com a autor?

El darrer films estrenat del prolífic cineasta narra les aventures i desgràcies d’una humil família, a través d’uns anys de pau que situen als samurais en una precària situació social i econòmica. Per aconseguir diners, sovint es veuen obligats a demanar almoines als senyors de les dinasties dominants. En aquest cas, Hanshiro és un jove que es fa passar pe un samurai per poder salvar a la seva família de les diferents desgràcies i misèries que pateixen. Utilitzant el flashback com a gran recurs narratiu, emprat amb extraordinària solvència, Miike ens aproxima amb enormes dosis d’emotivitat (potser, en algun moment, és excessiu) a les penúries d’una personatges que defensen per damunt de tot l’ honor i la dignitat. La seva lluita per fer front a les adversitats i mantenir la dignitat intacte, de fet, els converteix en els veritables guanyadors de la gran batalla anomenada vida. L’amor per la família, l’honor i orgull dels guerres, i la sed de venjança, són alguns dels motors narratius que construeixen una trama plena de passió i drama, i, en aquest cas, alguna que altra gota de sang, però que queda en res, tenint en compte de qui és el director. La batalla final, per exemple, parla per sí sola de la sobrietat per la que ha apostat el cineasta nipó en aquest exquisit i sobri exercici de classicisme cinematogràfic.

L’autor de Full metal yakuza aconsegueix amb Hara-Kiri el seu film més clàssic i a la vegada menys estrident i sanguinari amb una història tan universal com atemporal: la de la lluita entre rics i pobres, entre hipòcrites i honestos, entre els que acumulen tot i els que perden tot. Qui guanya? El punt de vista de Miike és clar: sempre guanyen els perdedors. I en aquest cas, també ha guanyat el cinema. Benvingut als altars del cinema clàssic, sr. Miike. Els romàntics del setè art respirem més tranquils amb autors com vostè.

Al nivell de… Yojimbo.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply