Richard Hawley: més emprenyat i visceral que mai

0

STANDING AT THE SKY’S EDGE. RICHARD HAWLEY

4 estrelles

Carisma, autenticitat, honestedat, talent, ofici, actitud macarra des d’un punt de vista elegant, i, el que més transcendeix, una trajectòria i una discografia que el situa ben a prop de les estrelles, són alguns dels pilars sobre els que es sustenten els seus mèrits artístics. Richard Hawley és segurament un dels noms propis a seguir dins del panorama musical actual per uns quants motius, i a part dels nomenats, particularment em quedo amb els motius que l’han dut a gravar el recent Standing at the Sky’s Edge: deixar anar tota la ràbia acumulada per culpa de tots els incompetents, inútils i necis que controlen els fils del sistema i expressar-ho a través d’una sèries de cançons que en conjunt formen l’LP més elèctric i visceral de tots els gravats pel britànic.

La carrera en solitari dels de Sheffield poc té a veure amb els seus anys a Longpigs, banda que ell mateix va fundar i amb qui va gravar dos interessants LP’s a finals dels noranta, o amb el seu breu periple a Pulp. Richard Hawley va debutar en solitari a la passada dècada, i el seu so, al llarg dels set discs en estudi que ha gravat sota el seu nom, ha estat fortament influenciat per autors com Lee Hazlewood, Johnny Cash, Roy Orbison i Nick Lowe, entre d’altres, trencant amb les textures pròpies de brit-pop dels citats Longpigs. Standing at the Sky’s Edge suposa una nova ruptura, electrificant el seu so sense contemplacions a cinc dels nou temes que el formen, establint una sèrie de composicions on predomina el rock n’ roll dens i el·laborat, ple de matisos i capes, de poderoses guitarres que en algun moment recorden als The Wedding Present menys veloços però més pesats, en el bon sentit de la paraula. Ara, que per fer-nos una idea de per on van les intencions de Hawley, és més senzill d’entendre si ens imaginem com sonarien peces com The Sea Calls del meravellós Lady’s Bridge o The Only Road del no menys prescindible Low Edges amb més guitarres i un tempo més accelerat. Canvia, i molt, evidentment, però, segueix sent Richard Hawley. L’inici del darrer LP és demolidor: She Brings The Sunlight, Standing at the Sky’s Edge, Time Will Bring You Water i el punt i a part que es mereix Down on The Woods, una demostració de força que es converteix en el tema més cru i dur de tots els gravats mai pel músic, ens fan pensar que potser estem davant del disc de l’any del gènere. El disc continua amb Seek It, un mig temps pausat, que recupera al Hawley més clàssic, i que marca un repòs que es manté amb Don’t Share at the Sun i la delicada i crepuscular The Wood Colliers Grave, amb la que finalitza la part del disc més suau, però igualment impactant. Leave Your Body Behind You és un exercici de pop-rock passat pel seu filtre de crooner etern, i per acabar, Before, tema on Richard Hawley barreja la vessant més tranquil·la que li coneixíem fins aquest LP i la part més elèctrica, mostrant de nou els terrenys que ha conquerit per aquest formidable disc.

Richard Hawley ha dit la seva: ha descarregat el seu talent musical a través d’un torrent elèctric i acústic en forma de nou cançons que el confirmen com un autor compromès amb l’art i amb els temps que vivim. Un disc no canvia res, però Richard Hawley no és dels que es queda a casa comptant la pasta o queixant-se sense moure un dit. Standing at the Sky’s Edge ho deixa ben clar, a més d’evidenciar que estem davant d’un dels més grans autors de l’escena musical del moment.

Sona a… Johnny Cash + American Music Club
El Millor… TOT.
El Pitjor… no valorar-lo com es mereix un artista tan clarivident, lúcid i autèntic.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply