The Black Angels: Psych Young Men

0

No descobrim res quan afirmen que avui en dia triomfa tot allò que resulta productiu i efectiu a parts iguals. Si parlem de cafeteres o de utilitaris a quatre rodes, potser aquesta forma de pensar té raó de ser. Però si parlem d’art, segons com s’entengui, pot resultar danyí i nociu per l’artista i pel públic. Ara bé, no discutirem per assumptes aliens, i cadascú que entengui l’art com li doni la gana. No obstant, si s’entén art com un espai de creació passional, sincer, honest, que busqui expressar quelcom que un porta dins, donar un punt de vista i una forma d’entendre la vida i el mateix art, ens toca viure una època de vaques flaques. Des d’Austin, Texas, arriba una de les bandes que realment ha donat motius per creure en el futur de la música. The Black Angels, formats per Christian Bland, Alex Maas, Stephanie Bailey, Nate Ryan, Kyle Hunt, es van crear al 2004. Després d’algun canvi a la formació titular, com la baixa de Jennifer Raines, segons la pròpia banda, perquè no dedicava les hores que els altres dedicaven a la música, el grup està format actualment pels membres citats.

Al 2005 apareixia l’EP Black Angels, amb Black Grease, First Vietnamese War, Winter’68 i Manipulation, deixant clares les intencions del grup, musicalment i en la visió que tenen del món, que en aquest cas, com gairebé sempre, van lligats de les mans. Els títols de les cançons conviden a pensar per on van, i sí realment, donant un cop d’ull a First Vietnamese war (…A lotta killin’ and dyin’ / And no one seems to care / I ask what for now / We say hell no / And I ask what for / Why me, why war? / And I spend my time there by the shore…), queda clar que estem davant d’un grup que sap interpretar que l’art i la cultura, a més de tenir una part lúdica, han d’estar connectades a la realitat, sent aquesta una de les tasques precisament d’un autor: posar els ulls on ningú els posa o si tens prou talent, anticipar-te i denunciar un fet que pot passar per alt. El tro del rock psicodèlic ocupat pels seus admirats (i colegues), The Warlocks i The Brian Jonestown Massacre, semblava a punt de deixar un lloc a un grup més.

Després de l’EP, al 2006, The Black Angels publiquen el seu primer LP, Passover. Fire for the hills pick up your feet and let’s go / Head for the hills, pick up steel on your way / And when you find a piece of them in your site / Fire at will, don’t you waste no time / Another thought of the unaware / Addiction in disguise / With a drop of blood / You will take them out, for me. D’aquesta manera comença l’àlbum, amb Young men dead, en un tema on la sensació de déjà vú musical es dóna, i ni més ni menys que amb la banda de Jim Morrison, The Doors, sense menysprear el punt galàctic i junkie, al més pur estil Hawkwind. El ritme repetitiu, contundent, la bateria marcant la pauta, el riff de la guitarra, la melodia que sembla sortida d’un xaman, les textures psych-rock per tot arreu, els àngels negres es presentaven oficialment en societat, i no només per posar-se a l’alçada de la banda de Bobby Hecksher i d’Anton Newcombe. Amb la coneguda i explosiva The First Vietnamese War continua la festa, fins arribar a un tercer tall, The Sniper at the Gates of Heaven, on es reuneixen la Velvet Underground, The Seeds, The Jesus and Mary Chain i un altre cop la banda de Morrison, en un exercici d’intensitat psicodèlica amb el que qualsevol aficionat a la música que evoca a un estil de vida i a una època concreta (per exemple, la que respon a un tema d’ells, Winter 68) hi caurà rendit als peus. I arriba la vibrant The Prodigal Sun, o l’apaga i anem-nos-en… You scare us, yeah / You welcome us / And you motion us to move our mouths /And we lie, Yes we lie / You know our thoughts / You put them there / You free us / Tell us where to fall / So we hide / Yes we hide / When I breath again / I swear / It’ll be with you / You make us yeah / You cure us yes / You kill the calf / As we second guess the first try / The suns too cold, oh no / The darkness falls, as nothing moves / Your heartbeat slows, it gets too cold so you sleep / Yes we all sleep / When I rise again / I swear / It’ll be with you. L’atmosfera creada, densa, carregada, clàssica i intemporal, a aquestes alçades del magnífic Passover, recorda a la que només creen les grans bandes (i ells ho aconsegueixen amb tots els discs publicats), les que sacsegen cossos, ambients, energies i tot el que es posi per davant i darrere. Parlem de música, i de què va la música: doncs, com l’art, sí, de moure emocions, de provocar, de desafiar, de crear quelcom que doni motius per creure en tot plegat, i que ens faci sentir més vius del que a vegades ens fa sentir la realitat. Black Grease incideix en el que havíem escoltat abans, aproximant-se encara més als ambients musical de la Factory; posteriorment, quan arrenca el riff de la citada Manipulation, i la manera de cantar de Bland, enfosquida i rabiosament visceral, produeix un dels moments que els defineixen. Empire, similar a Young Men Dead, potser no provoca cap sensació nova, però el retorn als The Doors, sí, és evident amb Better off Alone. El rock ‘n’ roll més clàssic apareix a Bloodhounds on My Trail, així com a l’eterna Call to arms, i d’aquesta manera, arribem a la brian jonestoniana Winter ’68, un altre dels temes que ja apareixien al seu EP, i que posa punt i final a un dels grans debuts musicals de la passada dècada.

Directions to See a Ghost (que els més afortunats se’l van endur amb un EP, Black Angel Exit, amb quatre temes inèdits, entre ells, una versió del No satisfaction de Black Mountain) és el segon àlbum, publicat al 2008, i millora les prestacions del debut, encara que pugui semblar complicat. You on the Run seria una segona part de Young Men Dead, sent per tant, una forma ideal de començar el disc: Now you on the run son / Since 1981 / You went and did some things / And spoiled the fun / Yeah, you got the FBI / They ain’t on your side / Yeah you’re caught foolin’ friend / With a senator’s wife / Oh I don’t need it / Well no one does. Per qui no tingui prou amb aquesta carta de presentació, Doves representa d’alguna manera el pas endavant més evident del grup amb aquest LP; l’èpica entra a la banda, i de forma brutal. Doves representa d’alguna manera el rock ‘n’ roll més bàsic, elemental i visceral, i a la vegada, el més heroic i vibrant, amb unes guitarres seques, radiants, i una base rítmica repetitiva i musculosa, formant tot plegat un viatge indescriptible que precisament representa el rock piscodèlic. A continuació, Science Killer i Mission District, de  factura similar a The Prodigal Sun i First Vietnamese War, però més compacte i rotundes, el shoegazer que predomina a 18 years i la fantasmagòrica i deliciosa Deer-Ree-Shee, doten a aquest segon treball d’una lloable i referencial dimensió lisèrgica, i alhora, melòdica i harmoniosa. L’aire psicotròpic es fa insuperable amb Never / Ever, on els teclats i els efecte al·lucinògens juguen un paper important quan la catarsi esclata. Vikings adquireix una similitud amb The Incredible String Band de la que aquests se sentirien més que orgullosos, mentre que amb You in color apareixen els Black Angels més coneguts, en una injecció de rock primitiu i sideral. La pausa arriba amb la psicodèlia folk de The Return, i que permet endinsar-nos en una jam anomenada Snake in the Grass, que és precisament el que a un li ve al cap quan escolta la cançó final d’aquest enorme treball.

El tercer treball dels texans s’anomena Phosphene Dream, i va ser publicar al 2010. Mantenint-se fidels al seu estil, la banda aposta per adquirir un so més pulit, en el sentit de que no sonen tan carregats ni densos, però sí igualment compactes i profunds. Des de Bad Vibrations, potser un dels temes que sí enllacen directament amb els dos primers àlbums, en cadascuna dels temes apreciem clarament els elements que composen cadascun d’ells. Sense perdre ni un gram del que ens havien ofert fins ara, es detecta que han millorat com a músics. No necessiten de tanta càrrega psicodèlica ni de tant esforç per assolir idèntics resultats, i inclús, millorats. Haunting at 1300 McKinley, per exemple, podria ser un dels millors moments de la banda des de la seva aparició, on recorden melòdicament als Zombies de l’Oddisey and Oracle, però amb textures pròpies dels Jefferson Airplane, de la mateixa manera que Yellow Elevator # 2, amb una línea de baix irresistible, i Sunday Afternoon, van per un camí que els apropa als Flamin’ Groovies de Teenage Head, amb detalls dels Kinks més envolvents. L’èxtasi de l’LP arriba amb River of Blood (Trail away / an endless day / it happens once in your life / To be enthroned, in your home / well, meet me by the drum / Amen / River of blood, river of blood,river of blood, river of love), on el so més clàssic de la banda s’instaura, en una cançó que recupera la visceralitat de The Prodigal Sun, l’èpica de Doves, però de forma més subtil. El pop més sixtees i bonament altiu arriba amb Entrace Song, amb un dels millors riffs que han ofert mai, i amb el tema que dóna títol al treball, carregat aquest de pausa, minimalisme i matisos que formen part ja de la vella factura dels d’Austin, així com en la que és potser la cançó més lluminosa que han gravat fins el moment, Telephone. Els ritmes més astrals també tenen lloc: True Believers és la part més Passover de l’obra. Phosphene Dream el tanca The Sniper, un tema que recull l’essència dels tres LP’s d’uns Black Angels, que tindrem, per fi, l’honor de veure en concert, en el proper Primavera Sound. A l’espera de poder veure la banda damunt d’un sala de concerts, on segurament l’efecte de la seva música ho agrairia, no es pot oblidar que ells són carn de Festival, com han demostrat en el seu estimat Austin Psych Fest., el festival de la seva terra. Sempre ens quedarà somiar en poder gaudir algun dia dels Black Angels compartint cartell amb The Black Keys, amb Black Mountain o amb els mateixos The Warlocks.

Com apunt final, qui tingui debilitat per l’estètica psicodèlica, que no es perdi el flickr del grup, on es poden veure fotos, cartells i imatges de tot tipus dels nostres àngels negres favorits.

Us deixem amb el seu concert al Rockpalast.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply