THE ROYAL HEADACHE. THE ROYAL HEADACHE
Des d’Austràlia amb amor i els deures ben fets, Royal Headache s’estrenen amb un debut homònim que recull l’herència del garatge rock del seu país. Després d’un esperançador EP publicat l’any passat, el primer llarg ha convençut a propis i estranys, i sobretot als nostàlgics que enyoren els anys gloriosos d’atmosfera garatge, rock de guitarres afilades, velocitat rítmica, adrenalina elèctrica i immediatesa punk.
L’ombra de Radio Birdman és tan gran com lluminosa, i és així com des del primer tall de l’LP, Never Again, el record a la banda de Rob Younger i companyia resulta inevitable, sense oblidar les trepidants i nervioses textures mod que es detecten en els breus i urgents vint-i-sis minuts que dura el disc. Ara bé, la identitat i personalitat pròpia de Royal Headache es fan notar de seguida; han sabut passar per un filtre propi les seves influències, i és així com tema rere tema, la banda convenç per activa, per passiva i per temes. Cançons com Really in love, on inclouen en el seu catàleg de recursos les melodies pop, la mirada a The Jam que ofereixen a l’addictiva Surprise i la radiant Psychotic Epìsode, les elegants peces instrumentals, Wilson Street i 2 Kinds of Love, el punk-rock de Girls, Back and Forth, Honey Joy i Pity (m’han vingut al cap els Misfits menys foscos), o el rock n’ roll clàssic de Down the Lane, Distant and Vague i la més pausada Wison Street, acaben per arrodonir una proposta fresca i ben compacta, que serveix per presentar a una banda a seguir durant els pròxims anys que ha sigut capaç de resumir algunes de les lliçons de punk-rock del passat, sobretot les dictades al Regne Unit i al seu país.
Debuts com el dels Royal Headache demostra, un cop més, que musicalment parlant, no tot està perdut. El rock n’ roll cru, sec, sense contemplacions, i la vegada melòdic, sense por a sonar tan clàssic com intemporal, demostra, amb discs com aquest debut, que resulta del tot irresistible quan un és capaç de sentir-lo com es mereix. Estem davant d’un d’aquells discs que no es poden perdre els que senten com se’ls hi posa el cos en marxa amb una bona dosi d’electricitat en forma de punk-rock d’alta escola.
Sona a… Buzzcocks + Radio Birdman
El Millor… Really in Love, Psychotic Episode, Girls, 2 Kinds of Love, Back and Forth, Down the Lane, Honey Joy, Pity.
El Pitjor… desconfiar dels més joves.
Other Articles
Joe Sacco, un altre cop
Jason Pierce: Més Spiritualized que mai
