Joe Sacco, un altre cop

0

REPORTAJES. JOE SACCO

Mondadori

Joe Sacco ha tornat. Ha tornat per debatre sobre el paper del periodista. Ha tornat per posar sobre la taula uns quants conflictes i barbaritats d’aquells que mai s’han de deixar de banda. Mondadori publica Reportajes, un recull de treballs realitzats per diferents mitjans per part de l’autor de Palestina. En la franja de Gaza. Conduint-nos pel Tribunal de La Haya, per la Índia, Palestina o Txetxènia, Sacco, com bé diu a la introducció de l’obra, fa periodisme, amb un punt de vista que parteix de la convicció de que un periodista de còmics com ell ha de prendre decisions, i que per tant, això significa posar-se d’una banda o d’una altra. El periodisme, observa l’autor, té tant a veure amb el que van dir que van veure com el que jo mateix vaig veure; per tant, el periodista ha d’esforçar-se en descobrir què passa i explicar-ho, no castrar la veritat en nom de la neutralitat. Per tant, què és l’objectivitat en el periodisme? Sacco reconeix que és incapaç de ser-ho, perquè, finalment, com ell mateix reflexiona, si va a Afganistan, als soldats nord-americans destinats, només els podrà veure com instruments d’un Estat que opera pel seu propi interès. Hi ha situacions on no hi ha objectivitat, i Sacco és conseqüent, perquè es preocupa per aquelles veus que rarament són escoltades, per tant, s’aproxima als més dèbils per oferir una versió completa d’uns fets que gairebé sempre ens arriba de la mà dels més forts. Howard Zinn deia més o menys que els homes es divideixen entre els, d’entrada, estan del costat de les víctimes o dels botxins. Més veus a escoltar: Adam Smith afirmava que no hi havia exemple de major corrupció moral que la d’elogiar als rics i poderosos i a la vegada, evitar i fugir dels més pobres i desfavorits. Joe Sacco observa el món des d’una perspectiva ben clara, i parafrasejant a Robert Fisk, l’enfoc és clar: Sempre dic que els periodistes haurien de ser neutrals i objectius en favor dels que més pateixen.

Amb les històries que explica Sacco des de Palestina, Irak, Kushinagar, Txetxènia, o la que viu amb immigrants africans, més enllà de l’admiració que un sent seu treball i de la indignació i/o desolació que es viu a l’haver de reconèixer que la història del nostre món s’ha construït i es construeix a partir de guerres, injustícies, sang, llàgrimes i circumstàncies totalment inhumanes, el que realment preocupa és que arriba a un punt en el que un es planteja el perquè de tot plegat. És a dir: realment, la condició humana és tan inepte per no aprendre dels nostres errors? Com bé va dir Eric Hobsbawm, si no aprenem dels errors de la història, no anem enlloc. I és així, no hi ha una altra fórmula que valgui. I a aquestes alçades de partit, potser podem dir que no aprenem; no hem après d’economia, no hem après d’història, no hem après a no ser esclaus dels nostres propis invents, com els diners, i seguim darrera del Tresor de Sierra Madre. Tornant a Reportajes, l’ambició de Sacco és del tot encomiable. Ell ‘solet’ és capaç de retratar situacions insalvables, de denunciar uns fets que per sí sols, ens haurien de fer la cara de vergonya, per tot el que suposa, i a més, perquè és capaç de fer-nos reflexionar de manera instantània i profunda. I tot a través dels seus excel·lents i realistes dibuixos, de les seves explícites i contundents explicacions, i d’un punt de vista tan crític com analític. Des de les famílies txetxenes, als africans que surten del seu continent com poden per arribar de qualsevol manera on sigui per intentar sobreviure al preu que calgui a Malta, o la guerra d’Irak i el que comporta, pels soldats, per la població, en un retrat que ens fa venir al cap el sensacional film de Brian De Palma, Redacted, la situació a la Índia… Capítol per capítol, Sacco no dóna lliçons d’humanitat, però sí de periodisme, la del periodista que respecta el seu ofici, que amb la seva feina procura informar del què, com, quan i perquè, obligant al lector a obrir els ulls i assolir el deure que tots tenim com a ser humans, que és el de reconèixer la veritat i afrontar-la amb la moral i ètica suficients que haurien de servir, com a mínim, perquè els que cometen i permeten les múltiples atrocitats que infecten i devasten el món, se sentin, com a mínim, observats, sabedors que sí hi ha professionals que estaran allà per informar a la resta de la humanitat que s’estan cometent uns crims que tard o d’hora es jutjaran.

Per molt que l’emoció ens embargui davant d’un autor com Joe Sacco, finalment, ens hem de plantejar si un llibre pot canviar res. Segurament, no. Ni un llibre, ni una pel·lícula, ni una manifestació. Ara bé, la gran victòria dels que no respecten res i atempten contra els Drets Humans és que se’ls respongui amb indiferència. Reportajes, una vegada més, mostra el compromís d’un home capaç de jugar-se el físic per tal d’informar i de que se sàpiga què està passant a l’altra punta del món. El còmic demostra ser una disciplina artística tan potent com a qualsevol altra en mans d’un Joe Sacco que, a través d’aquesta recopilació d’encàrrecs fets per diferents diaris i revistes, ens obliga a reflexionar sobre la primera dècada del segle XXI. Reportajes, un altre document periodístic en forma de còmic per emmarcar: com a obra d’art i com a denúncia social i política. Joe Sacco, un altre cop, a través del còmic, ens regala una nova lliçó de periodisme i d’art compromès.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply