La tecnologia i el desenvolupament d’un llenguatge audiovisual poderós i invasor, representat per ordinadors, pantalles i tot un dispositiu d’investigació al servei d’uns escriptors, esdevenen l’esquelet a través del qual s’estableixen les coordenades per la construcció narrativa distòpica de l’obra escrita i dirigida per Marc Angelet, El biògraf. Plutarc Edicions és una empresa que crea biografies d’individus importants o interessants, que possibilitin que el llibre es converteixi en best-seller. Simon, el protagonista de l’obra, treballa a Plutarc Edicions. Té una feina molt ben remunerada, però no acaba de veure clar com tirar endavant la biografia d’un ex-candidat al govern dels EUA que ha esdevingut un home sense història per explicar. És un més dels escriptors d’aquesta empresa dirigida pel Senyor Smith, basada en severes normes que limiten el camp d’acció de l’autor: la identitat del César, nom genèric que reben els biografiats no es podrà difondre mai, el biògraf no podrà intercedir en la vida del César, el contracte és per tota la vida i no es podran signar les obres ni un cop enllestides. Les biografies es fan a partir d’un vast treball d’investigació, però el César d’en Simon no resulta pas interessant, i aquest pren una decisió: intentarà alterar el destí de la vida del seu César, i per tant, construir un personatge atractiu i golós per poder crear una biografia existosa a nivell comercial i triomfar en la seva feina, tot i que per aconseguir-ho hagi de trencar les normes del contracte.
La trama d’El biògraf de Marc Angelet, presentada a la Sala Beckett dijous passat, i que romandrà en escena fins el proper dia 5 de novembre, dirigida pel mateix autor, beu de la literatura de 1984 de George Orwell: trobem un bon grapat de guinys, com la utilització del cognom Smith fins al concepte de Gran Germà o ull que tot ho veu, i seria un exemple més evident, el tipus de societat que s’intueix a través de les paraules i fets protagonitzat per Simon (Borja Espinosa), i també pels secundaris Diane (Clara Puerto), Zeus (Iñigo Aranburu), biògrafs com ell, i J.K Burrows (Carles Goñi), el César d’en Simon. Una escenografia sòbria i contundent, adequada a les exigències del text, basada en un escriptori rodejat per dues estructures còncaves, una davant de l’escenari, una darrera de la taula, que queda al mig de les dues, que en forma d’el·lipsi incompleta pels costats, conformen l’habitacle des d’on Simon treballa i que l’espectador veu. Però l’acció real de l’obra passa fora d’aquí, i Simon ho veu com si es tractés d’una pel·li en la que ell és el director. Les dues estructures són les dues pantalles on el biògraf rep tota la informació necessària per construir la seva obra i per enterar-se de tot. Plutarc li ofereix un servei de càmeres i documentació, i ell ho controla tot a través del seu ordinador connectat a aquestes dues grans pantalles.
La màquina, l’ordinador, com a centre vital de l’individu. Simon parla a través de de vídeo-xats amb els seus col·legues Diane i Zeus, des d’on rep les consignes i apreciacions del seu cap, el Sr. Smith, des d’on segueix les notícies i, en definitiva, des d’on percep la realitat. No manquen reflexions sobre la societat de la tecnologia, sobre política, i en general, sobre un món hiperconnectat, però on la veritat resulta tant o més complexa d’esbrinar precisament per uns mecanismes de poder que controlen una realitat virtual que sovint es confon amb la realitat palpable, si és que aquesta existeix. El mite de la Caverna de Plató, apunts al relat de Philip K. Dick adaptada per Spielberg a la gran pantalla, Minority Report, Un Món Feliç d’Aldous Huxley, al superhome de Nietzsche, a Gattaca i Simone d’Andrew Niccol, El show de Truman de Peter Weir, (destaca la presència del cinema en l’obra, tant en la posada en escena com en el text) podrien ser alguns dels referents d’aquesta obra, un thriller amb totes les de la llei, per intensitat, forma i fons, que indaga en la feblesa de l’individu, capaç de sentir-se una divinitat que ho controla tot, actitud que acaba per distorsionar no només la realitat, sinó també la vida i tot el que rodeja el que pateix aquest (bàrbar) anhel de triomf i/o grandesa.
El biògraf de Marc Angelet, del grup La Guapa Teatre, director i companyia d’obres com Call Center, Sopar de Nadal i Genius (L’Habitació) soprèn per la enginyosa posada en escena, per l’execució, per uns personatges convincents interpretats amb la passió, energia i actitud necessàries per plasmar el neguit, angoixa, repressió i hostilitat que desprén el text. Aquest esdevè una distòpia amb lògics apunts realistes, i per tant, crítics amb la societat de l’excés informació i del control que neix a partir de seogns qui ús es faci d’aquesta i de la tecnologia que permet arribar a tot arreu i tenir la sensació de ser un petit déu connectat al món real sense moure’s de casa. El text i el subtext de l’obra reflexionen de forma suggeridora sobre les visicituds de la nostra societat, endinsant-se en conceptes excessius com el poder, la corrupció, la competitivitat, la manipulació dels mitjans d’informació, i també en d’altres que patim cert dèficit, com la humiltat, auto-crítica, flexibilitat i racionalitat.
El biògraf, per tant, despulla la condició humana, i per com ho aconsegueix, situant el drama en moltes ocasions fora d’escena, amb les projeccions d’imatges a les suposades pantalles, amb comptats elements, però de gran força visual, i amb només un actor sobre l’escenari durant tres quartes parts de l’obra, suposa un magnífica ràfega d’aire fresc, no només per la crítica social, sinó també per mostrar que el teatre es pot entendre des de moltes vessants, de la mateixa manera que la vida i la societat. La mirada de cadascú farà la resta, així com els coneixements, capacitat per raonar i per anar més enllà del que ens han ensenyat o del que veiem. Obres com El biògraf exigeixen a l’espectador atenció i reflexió. Potser, anem mancats d’autors i obres d’aquest calibre.
Article de Dani i Mireia
Other Articles
The Stone Roses ressusciten
Inwards and onwards, d’Anton Corbijn
