EVERYBODY WAH. BOSCO DELREY
Credencials: amant de la música rock, passant per Elvis i arribant a The Cramps, a qui ret homenatge durant ell vídeo Wild One (no inclòs en aquest Everybody Wah), on evoca el concert de la banda de Poison Ivy i Lux Interior al Napa Mental Hospital; aquest LP, debut, l’ha gravat amb Doug Paisley, a la ciutat de Memphis, els TN Studio, músic que ha col·laborat, entre d’altres, White Stripes, Sonic youth, Pavement, Wilco i Cat Power; els 7 polsades publicats anteriorment, Space Junky / My My Racecar i Evil Lives / Wild One, editats sota el segell Diplo, Mad Decent, com l’LP, ja mostraven a un artista que abraçava tot tipus d’influències dels seixanta i dels setanta, però, amb una mirada inconformista i experimental; Marc Bolan, Lou Reed, Blur, Kurt Vile, i d’altres noms sorgeixen inevitablement quan comences a escoltar les seves cançons, no obstant, finalment, tot i que no amaga referents, al contrari, convenç i atrau gràcies a una identitat pròpia que aglutina tot el seu imaginari musical passat pel túrmix avantguardista.
Bosco Delrey atrapa ràpidament si comprens i acceptes la seva megalomania, tot i que deixar-se seduir per les seves cançons serà més satisfactori. Atrapa en una primera escolta; intriga en una segona; sorprèn en una tercera i t’embriaga a partir de la quarta. Fresc, arriscat i melòdic, Bosco Delrey suma so vintage amb textures més marcianes i actuals. El regust és certament conegut, però alhora, desconcerta. I és interessant que es percep a un músic apanyat, és a dir, no és un virtuós, si no que surt ben airós amb unes bases rítmiques per una Canonades pop-rock amb sabor antic i actual com la inicial Baby’s Got a Blue Flame, Get Outta Edge (possiblement el gran hit) o Cool Out deixen entreveure a un compositor a valorar. Bàsic, canalla i amb el punt apassionat que se li pressuposa a algú que evoca als seus grans ídols en cada peça, Delrey es deixa anar amb cada cançó, sonant altiu i desafiant, reivindicant, en algun moment, l’elegància macarra de ‘jefes’ de la talla de Jagger i Gillespie, sense arriba a aquests nivells d’excel·lència, s’entén. Ara, que si a algú recorda, per ritme, melodies, guitarres, textures, és al Marc Bolan de T.Rex… i només cla sentir Don Haps i Down We Go per acabar-s’ho de creure. També hi ha lloc per composicions més joganeres com Lovely Sleepy Dad i Archebold Ivy, més fosques i psicodèliques com All are Souls the Same, més lleugeres com Glow Go the Bones, censurables com Expelled Spelled Expelled i Afterlife, on recorda als pitjors Gorillaz, el record a Elvis que és Instant Love, i la presentació del costat més marcià i electrònic que és 20 Fight Club, un oblidable punt i final d’un disc tan irregular com esperançador.
Avui en dia personatges com Bosco Delrey s’han de cuidar; potser, algun dia els músics oblidaran d’on prové la música pop-rock. Com deia la recentment desapareguda Etta James, en tota cançó hi ha un blues. I això, mai ho podrem oblidar. Com no ho fa Bosco Delrey.
Sona a… T. Rex + Kurt Vile
El Millor… Baby’s Got a Blue Flame, Get Outta Edge, All are Souls the Same, Cool Out. I la capacitat per sonar antic i actual a la vegada.
El Pitjor… és només un primer disc.
