Richard Linklater va tenir la idea de filmar i muntar dotze anys de la vida d’una persona i crear un drama cinematogràfic al seu entorn i el dels familiars, amics i circumstàncies. El resultat és Boyhood, pel·lícula que retrata la vida de Mason (Ellar Coltrane) des dels sis als divuit anys. Més d’una dècada de canvis, mudances, emocions, patacades, alegries, reflexions, escoles, amics, amors. Dotze anys de la vida d’una persona donen per a una sèrie. Linklater en té prou amb 165 minuts. Yellow de Coldplay i Hate to Say I Told You So de The Hives seguides durant els primers minuts de pel·li fan témer el pitjor. Falsa alarma. L’ambiciós projecte esdevé una diàfana i deliciosa aventura per la vida d’un personatge ordinari que veu passar la vida com la gran majoria de nosaltres: amb alts i baixos, amb il·lusions i desil·lusions, amb abraçades i cops de puny.
Després de la trilogia de l’amor protagonitzada per Ethan Hawke i July Delpy, no ens ha d’estranyar que Richard Linklater hagi estat capaç de donar forma a una pel·li com Boyhood. Si algú podia signar un exercici d’aquesta magnitud havia de ser ell. Sense un arc argumental definit ni cap voluntat de trobar punts d’inflexió ni preparar la gran catarsi final, la història que s’inicia amb un Mason de sis anys que viu amb una mare jove divorciada, Olivia (Patricia Arquette), i la seva germana gran, Samantha (Lorelei Linklater). D’inici el director ens col·loca en escena amb una família plena d’incerteses a punt de mudar-se a Houston per construir-se un futur millor. Mason pare (Ethan Hawke) apareix quan arriben a Houston, com el pare que tot fill vol tenir però que cap mare vol veure. Tenen dotze anys per endavant, el tren de la vida va a tot drap, i estem convidats a comprovar què els hi passarà. Amb algun que altre salt temporal -no us penseu pas que estem davant d’una construcció argumental lineal i contínua-, cadascun dels personatges intentarà trobar el seu espai, sovint diferent al que havien somiat, evolucionant i sorprenent com tot drama a recordar es mereix.
La mastodòntica empresa de Linklater es centra en capturar els petits moments de la vida, aquells que obviem o que no som capaços de donar la importància que realment tenen i que deixen de ser present immediatament per convertir-se en passat i en memòria de la nostra vida. Des de la quotidianitat, sense estridències ni bombes lacrimògenes, la pel·lícula retrata i reflexiona indirectament envers aquells petits moments de la vida els que ens fan veure què important és acceptar que ens equivoquem constantment. El subconscient del film transita dins la necessitat de tenir qui ens empenyi a volar, de tenir qui ens aconselli, posant èmfasi en la importància d’uns pares, amics i gent al voltant que ens sàpiguen estimar, ens respectin, i ens facin sentir importants. Passen els minuts, i ens queda clar que els personatges són reals, són imperfectes, acumulem errors cada dia, i són conscients d’ells, actitud que els permet evolucionar tot i ensopegar més d’una vegada amb la mateixa pedra. Són humans, els toquem, i ens toquen. Els pares de Mason necessiten parlar amb els seus fills, comunicant-se, dialogant i opinant sobre el perquè de tot plegat. Com observa el personatge d’Ethan Hawke, tots anem tirant sense saber cap a on anem, improvisant, però tenim la capacitat de sentir, i d’això es tracta. Efectivament, no sabem què passarà demà, però si sabem que ho sentirem, i podrem reflexionar i actuar segons el que ens passi. La decisió que prenem, com serem capaços de posar-nos a la motxilla el que ens succeeixi, la nostra reacció, en definitiva, dirà qui som.
Com si es tractés de la versió terrenal d’ El àrbol de la vida de Malick, Boyhood recorre la vida i els seus petits i a la vegada grans interrogants sense necessitat d’espectaculars mecanismes narratius ni cinematogràfics. A simple vista és un senzill relat entorn la vida d’una persona i la seva família. Un cop vista, la pel·lícula es manté viva dins nostre, madurant, buscant i trobant, un lloc a la nostra memòria cinematogràfica. Let me go, I don’t want to be your hero, I don’t want to be your big man, I just want to fight with everyone else, és la lletra de Hero, de Family of the Year, tema que sona cap al final del film. D’alguna manera defineix una pel·lícula on no transcorren fets extraordinaris. Només són dotze anys de vida d’una persona com qualsevol altra que lluita per trobar-se amb sí mateix. Ni més ni menys.
Els laberints de Josef Sudek
