Batman: el negoci rodó de Christopher Nolan

0

EL CABALLERO OSCURO: LA LEYENDA RENACE. CHRISTOPHER NOLAN

2 estrelles

Amb Christopher Nolan no hi ha lloc per la modèstia. Sembla mentida que sigui el mateix director que va signar Following o Memento. Amb El Caballero Oscuro: La Leyenda Renace tanca el seu periple amb l’esquizofrènic i solitari home-ratpenat, després de Batman Begins i Batman Returns. I ho fa amb un llargmetratge excessiu a tots nivells, tant a nivell visual com de metratge com econòmic, tot i que en els temps que corren, gastar-se 250 milions de dòlars per filmar una pel·lícula s’ha de considerar una inversió lògica, més si es tracta del director d’ Inception. La factoria ‘Batman’ no falla, és garantia d’èxit, i tot i que estem de la pitjor entrega des de temps de Joel Schumacher, el nou capítol del superheroi turmentat de DC Còmics ha superat amb escreix les expectatives de taquilla, que no les cinematogràfiques. I sembla ser, que el cinema d’aventures, sub-gènere super-herois, avui en dia, amb això, ja en té prou.

La pel·lícula narra la nova lluita contra el crim de Bruce Wayne i el seu àlter ego, vuit anys després dels fets que es narren a The Dark Knight. Batman, després de desaparèixer, així com el mateix Wayne, ha de reaparèixer, perquè el mal mai descansa. El film que tanca la trilogia no deixa de ser una exhibició del múscul, per part de Batman, del nou vilà, Bane, i sobretot, de Christopher Nolan. Acció trepidant, baralles brutals, explosions impossibles, deliris apocalíptics, vilans terribles, seqüències amb centenars d’extres, desplaçaments de càmera de tota mena, tota la maquinària cinematogràfica que un pugui somiar i més, un repartiment d’escàndol,… la pel·lícula ho té tot el que pot somiar un espectador que entén el cinema com una gran exhibició de pirotècnia visual milionària destinada a omplir dues hores llargues d’un dia qualsevol. Perquè només jutgem l’art quan parlem de pel·lis de Dreyer, Bergman o Bela Tarr i en canvi no ho fem quan es parla de cinema d’aventures? D’un film de superherois no podem esperar ni demanar que respecti ni la narrativa del còmic ni l’argument original d’aquest, tot i que els més puristes fanàtics del món de la historieta encara passen comptes sobre les diferents heretgies que cometen els guionistes de Hollywood; però, si parlem de pel·lícules, parlem de cinema, i tant se val si són d’art i assaig o basades en còmics. Què podem exigir? Doncs el que ja ens va oferir Nolan (i Heath Ledger) a The Dark Knight, per exemple, més continguda, rodona, narrativament millor trenada, amb una trama i diferents sub-trames ben entrellaçades, un ritme narratiu potent i continu, i un final excel·lent des del punt de vista cinematogràfic, amb el record del pla del Joker penjant. A la darrera entrega es perd en la història de Bane, total, per després dir-nos que era falsa, que realment era la història d’una altra, s’estanca amb el trencadís i volàtil personatge d’una horrible Marion Cotillard, Gary Oldman està més que perdut i desaprofitat (encara estem esperant que li donin l’Oscar a Millor Actor per El Topo), es despista amb alguna que altra seqüència d’acció amb uns enquadraments que només tenen el mèrit de situar en pantalla a no sé quants extres, passant de dia a nit com qui no vol la cosa, fracassa amb el maldestre muntatge durant la revolta social a Gotham City mentre Bane parla de les bonances d’aquesta, avorreix amb la solemnitat dels discursos de Bane, per no parlar del desgavell que suposa un final tan precipitat com ridícul. Si bé és cert que Batman segueix tenint molta presència, Bane déu n’hi do (sense ser el Joker ni de bon tros), que les explosions de violència impacten, perquè visualment són del tot contundents, i que el el film té algun que altre moment que recorda a Batman Vuelve (el ball entre Wayne i Selina Kyle, la Catwoman, interpretada per una sòlida Anne Hathaway, possiblement el millor record que deixa el film) i a The Dark Knight (tan crua i fosca com aquesta), no enganyarem a ningú si afirmem que és, resumint, el pitjor Batman de Nolan.

Les expectatives que pugui tenir cadascú davant d’una pel·lícula cadascú se les coneix. El Caballero Oscuro: La Leyenda Renace no deixa de ser un grandiloqüent exercici de cops de puny, bombes, lluites en el que hi trobem amagada una petita metàfora social que evoca a Història de dues ciutats de Dickens, que ens suggereix una reflexió que resulta la part més interessant del film: qui són més perillosos, els inútils que governen per una minoria o els que volen una revolta a base de violència i dogmes? Nolan passa de puntetes per l’actualitat econòmica i social que es viu actualment, sense mullar-se massa, però deixant ben clar que la violència no serveix per res, a no ser que tinguis un superheroi i un comissari disposats a donar la seva vida pel salvar la pell del poble. Ara bé, després de 164 minuts, un es queda amb la sensació de que Nolan ja no sap com sorprendre: sembla ser que la fórmula Inception, la dels girs finals trets de la màniga i la idea i fixació de captivar amb acció trepidant imparable són les seves úniques armes. Però, no ens posem tan transcendentals: Hitchcock deia que per ell el cinema eren quatre-centes cadires per omplir. Nolan ha complert perfectament amb les paraules del mestre; Batman ha estat un negoci rodó.

Al Nivell… d’ Inception.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.