Origen (Inception), de Christopher Nolan

Poc a poc, Christopher Nolan ha anat perdent la seva inicial condició d’autor, la que va mostrar a Following, Memento i Insomnio, per caure en els tics del blockbuster rebenta taquilles. Amb seu anterior film, la notable El Caballero OscuroNolan evidenciava que ell es movia en el terreny de la superficialitat, el que mostra i punt, i que darrera de les seves històries i els seus personatges no hi ha res més. Sense capacitat de suggestió, els seus films resulten poca cosa més que una demostració de desplegament pirotècnic.

Origen, té el pitjor de Nolan: personatges sense dibuixar (extremadament plans i lineals) i un guió que no deixa de ser un petit fil argumental que el director estira fins fer perdre l’interès per una trama simple i buida, que a mesura que avança, sembla interminable. Excessiva en el seu plantejament visual, i narrativament pretensiosa i fallida, aquesta incursió del director de Batman Begins en el món dels somnis no deixa de ser un exercici avorrit, que recorda a masses coses i careix del risc necessari per convertir-se en un film referencial, que en el fons és el que pretén. Tot i gaudir d’un primers 20 minuts esperançadors, firmats amb pols ferm, on ens mostra l’equip de Cobb (Leonardo DiCaprio) en plena acció, a partir d’aquí el film cau en un tòpic rere l’altre, i en alguns moments, semblen extrets del cinema de Michael Bay, com la meticulosa i avorrida elaboració del pla que ha d’executar Cobb amb el seu equip i la part suposadament humorística dels personatges Tom Hardy i Joseph Gordon-Lewitt. Els pobres girs finals  porten a un clímax etern, on ens vol demostrar el seu gran domini del temps narratiu, mostrant-nos tres accions a l’hora que passen en diferents fraccions de temps. La narració acaba resultant poc fluïda, i la monotonia dóna pas a la pèrdua d’interés per el que succeïrà, en un final més que previsible.

Tret de les escenes entre Leonardo DiCaprio i Marion Cotillard (tot i que la seva història sembla treta de Shutter Island de Martin Scorsese), la resta del film, a més, és també pobre en intensitat, i més valorant les aportacions dels actors, Tom Hardy, Joseph Gordon-Lewitt, i sobretot, de la irritant Ellen Page, qui interpreta el mateix personatge de Juno sense cap mena de matís. El film té pocs valors cinematogràfics i molts comercials, convertint-se en una obra buida i efímera alhora de trascendir més enllà d’aquests temps. Tot plegat, demostra que Chirstopher Nolan no és l’autor que pretén ser, com ho són Wes Anderson, Sofia Coppola, Paul Thomas Anderson, Rob Zombie, Michael Mann, Spike Jonze o James Gray, tots ells capaços d’aportar personalitat i sorpresa als seus respectius projectes, sinó que està molt a prop dels grans asaliarats de Hollywood: Bryan Singer, Michael Bay o els germans Wachowski.

Autor

toni

1 Comment

  1. No crec que es pugui comparar Nolan amb Anderson (tots dos), Sofia Coppola, Rob Zombie i la resta (Michael Mann tampoc està a l’alçada d’ells, tot i que el seu segell, una mica manit ja, sempre es localitza). Tots són autors al marge (voluntàriament) del mercat en que s’ha convertit el cinema americà (cadascun d’ells en el seu gènere), mercat del que no estic del tot segur que Nolan vulgui estar al marge. De fet, des del moment que accepta un pressupost com aquest s’entén que entra en el joc. Reconec que jo me l’he empassat, però ni se m’acut comparar-la amb Two Lovers, Magnolia o qualsevol pel·lícula del autors que esmenteu.
    Crec que la qüestió és en quin punt es situa dins del cinema comercial (que potser s’ha convertit en un gènere en si mateix), encara que sigui trist.

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *