El director de Punch-Drunk Loved no funciona des de la comoditat. No és el típic artista que troba una fórmula i la repeteix fins que li explota l’invent. Un cop d’ull a la filmografia ens convenç de l’atreviment i radicalitat de les seves pel·lícules. El cinema de Paul Thomas Anderson oscil·la entre el classicisme dels autors més trencadors de la dècada dels 40, els cineastes del Nou Hollywood i una mirada estètica i formalment innovadora i actual. Magnolia i Pozos de Ambición són de moment els seus moments àlgids. El seu darrer film és Inherent Vice (traduïda com Puro vicio), on adapta la novel·la homònima de Thomas Pynchon, amb un repartiment de luxe que ens feia pensar que Anderson tornaria embriagar-nos. I ho fa, però només a través de la imatge i les ganes de fumar herba amb les que surts del cinema.
Anderson, en aquest nou film, ens convida a viatjar a Gordita Beach, Califòrnia, a l’any 1970. El maig del 68 s’ha escampat i ha consolidat la cultura hippie. A un investigador fumeta, Larry ‘Doc’ Spartello (Joaquin Phoenix), li cau un cas entre mans, a través del seu antic gran amor, Shasta Fay Hepworth (Katherine Waterston). Aquesta, abans de desaparèixer, li explica que s’ha vist implicada en una trama per acabar amb Mickey Wolfmann, un magnat de la construcció. A partir d’aquest moment, Spartello inicia una investigació que el durà per diferents ambients. Christian ‘Bigfoot’ Bjornsen (Josh Brolin), el sever i imbècil poli de la LAPD, Coy Harlingen (Owen Wilson), l’altre desenfocada víctima de la trama ‘Wolfmann’, Penny Kimball (Reese Witherspoon), camuflada mà dreta i amant d’Scorpello i l’indescriptible i pla Sauncho Smilax (Benicio del Toro), són alguns dels secundaris que desfilen per un territori que a mesura que avança la pel·lícula esdevé més desesperadament emboirat, sortosament psicodèlic i, finalment, insofriblement inintel·ligible. Les drogues i les situacions pròpies provocades per la marihuana, les sectes del moment i els seus els experiments extrasensorials, la delirant relació d’Sportello i el policia Bigfoot, cafres veneradors de la simbologia nazi i els seus tèrbols negocis, el xoc cultural dels homes de corbata i el moviment hippie, tots ells formen part d’un film policíac amb un punt de partida clàssic que es deforma per moments fins convertir-se en un monòton viatge pel no-res amb final feliç.
El film és una acumulació de seqüències dilatades i repetitives, com ho són gairebé tots els diàlegs. Cine negre? D’aquella manera. Spartello no té res a veure amb Spade, Marlowe i Archer, ni amb El Nota. En tot cas recorda al Hunter S. Thompson de Los Diarios del Ron, i no el del llibre, el de la pel·lícula. Ens diran que la pel·lícula beu de El Halcón Maltés, El Largo Adiós, El Gran Carnaval, La Noche se mueve i El Gran Lebowsky. Res més lluny. I encara més de Miedo y Asco en Las Vegas. L’embolcall és atractiu: una discontínua trama policíaca plena de sorpreses embotida en una atmosfera psicotròpica i protagonitzada per un antiheroi absolut. Llàstima, entre d’altres llasts, de la repetició de tics i bromes de llunàtics i freaks que no sempre han de fer gràcia, de la sensació de que Anderson acaba perdent-se en la circular i desdibuixada trama, i d’un metratge excessivament llarg. I sí, és del tot lloable l’indubtable inconformisme d’Anderson. Ara bé, si no fos per un notable Joaquin Phoenix (fins que s’acaba fent previsible), l’esplèndida i hipnòtica fotografia de Robert Elswitt -col·laborador habitual d’Anderson excepte a The Master-, la música de Jonny Greenwood i per moments, la capacitat per plasmar l’atmosfera narcòtica del moment, la pel·lícula no es podria ni veure.
I insistim, Anderson s’ho curra, és ambiciós, chapeau, però quan patina, patina. Inherent Vice és naïf, repetitiva i narrativament ensopida. Això sí, el pòster de la pel·li, tan ‘molón’ com ser fan d’Anderson i de Pynchon.
Other Articles
Lemmy, l’autobiografia
20 anys sense rock ‘n’ roll
