20 anys sense rock ‘n’ roll

Dels misteris que ens planteja la vida, un dels que més m’apassiona i m’inquieta és el de la mort del rock n’ roll. Per entendre’ns ràpidament: com és possible que no hi hagi bandes que trempin realment des de l’enyorada generació dels noranta? Des del naixement del rock n’ roll, cada generació va tenir els seus noms propis. Els 50 teníem a Buddy Holly, Hank Williams, Elvis,… Els 60, Beatles, Stones, Kinks,… Els 70, Led Zeppelin, Black Sabbath, Sex Pistols,… Els 80, Nick Cave, Sonic Youth, Guns n’ Roses,… Els 90, els grups de Seattle, Black Crowes, QOTSA,… I el 2000??? i el 2010??? Desert total.

Els més fidels a Primavera Sound o a Pitchfork us estareu estirant els cabells amb aquestes paraules, i parlareu de les meravelles dels grups que tant us motiven. Però la discussió no va amb vosaltres. Ens perdonareu, però no em refereixo a la música per hipsters ni generadors de selfies que només respiren si està a la última de tot. Tot el que té a veure amb el panorama trendy, des dels mòbils, moda i música, s’ha de reconèixer, està un moment ben dolç. Que els aprofiti. Ara bé, què passa amb el rock n’ roll? Un autèntic drama. Tenim alegries, sí, sobretot al panorama heavy, on apareixen bombes com Kadavar, Graveyard, Mastodon o Toxic Holocaust. I tampoc podem menysprear la psicodèlia rock, amb Black Angels i Deerhunter, ni el el garage rock, amb Ty Segall i Thee Oh Sees com abanderats; però, no ens enganyem, portem, si fa no fa, 20 anys sense canviar els pòsters de les nostres parets. Allà continuen els mateixos de sempre: Axl, Cobain, Lanegan, Dulli, Cornell, Vedder, etc.

Si repassem els discs publicats a la dècada dels 90 i ho comparem els publicats a partir de l’any 2000, a un no li queda més que posar-se a plorar. Que sí, que ja em poden parlar de les meravelles de The War on Drugs, Sons of Bill, DeWolff, The Delta Saints, Torche, The Vegabonds, Crobot, Rival Sons, Black Spiders, Uncle Acid & The Deadbeats, The Royal Headache, The Spyrals, The Strypes, The Growlers,… i un llarg etcètera de noms que estan molt bé però que en les dècades daurades del rock n’ roll no serien més que Segona Divisió B sent generosos. Llavors, què coi està passant? El rock n’ roll està mort? Va morir amb Kurt Cobain? Ja està tot dir i el que ens queda és aguantar a còpies decents però repetitives i sense esma del que ja havíem gaudit en el seu moment?

No tinc respostes i a la vegada no entenc res. Fem un ràpid cop d’ull al passat, i veiem com les discogràfiques, després de l’èxit de Guns n’ Roses i Nirvana, i sobretot tot el que va suposar el grunge, absorbit per la mass media després del boom de Nevermind, una mica com ja va passar amb el punk a finals dels 70, aposten sobre segur, pendents de generar diners, deixant de banda el que és realment important, la música. Ara vénen més unes melenes, una caçadora de cuir, o un look que recordi a la banda que ens agradava tant fa uns anys que les bones cançons. I tampoc hi ha escenes ni ciutats que il·lumini el panorama, com va succeir amb Detroit, Nova York, Londres, Los Àngeles, Seattle o Manchester en el seu moment. Els temps han canviat, però no crec que la tecnologia i internet siguin excusa. Hi ha un cúmul de circumstàncies que fan pensar que els temps no estan per una música apassionada i càlida. Ara s’escau més una altre estil i una alta manera de fer les coses. Però, no hi ha ganes de rebel·lió i de guitarres afilades apuntant on més fa mal, com passava abans?

Massa efímer tot? Massa futbol? Un excés de nostàlgia? O que ens fem grans i ja no sabem assaborir la música com abans? Manca d’actitud? Manca de músics morts de gana amb la necessitat o urgència de tocar i expressar-se amb la música? Massa nen de papà amb ganes de formar la seva banda? Sigui el que sigui, seguirem buscant respostes. Seguirem reflexionant sobre el perquè de tot plegat. I no se m’acudeix millor manera que fer-ho repassant per enèsima vegada les discografies de les meves bandes favorites. I quina casualitat, però no hi ha ni una apareguda després de 1998, any en el que debuten la darrera gran banda de rock n’ roll. You Would Know! (sí, és una pista)