En una setmana on bona part de la premsa i ràdio catalanes han aprofitat les destrosses del dia de la Vaga General per oferir titulars i reflexions sensacionalistes sobre les inoportunes destrosses del passat 29 de setembre, obviant el debat sobre la reforma laboral, repassar un film com La humanidad es converteix en un exercici de realisme que dóna molt a pensar perquè escenifica d’alguna manera l’actual panorama social i anímic. El director de La Vida de Jesus va estrenar al 1999 el seu segon film, La humanidad (amb h minúscula, com insisteix el propi Dumont), retrat cru i pessimista de la condició humana. Amb una mirada que dista de la de Kobayashi, qui va endinsar-se en la nostra condició des del romanticisme i la reflexió, Dumont executa la proposta a través de Pharaon de Winter (Emmanuel Shotté, millor actor al Festival de Cannes per aquesta interpretació), un nen gran que treballa com inspector de policia que ha de resoldre un cas de violació i assassinat d’una menor. Amb vincles formals i temàtics amb La Vergüenza, Teorema i Memories of Murder, la narració i l’estil cinemtatogràfic de Dumont beu de Bresson, Bergman i Pasolini, movent-se el llindà de la burla i del terror i/o vergonya que suposa reconèixer la nostra humanitat.
Pharaon de Winter viu en un poble de la França més rural amb la seva mare. Un passat tèrbol però poc clar (s’apunta que ha perdut a dona i fill) i un present ensopit i gris presenten a un personatge infantil, imprevisible i turmentat. Dominó i Joseph són els seus amics, i mentre aquests forniquen i maten el temps com bonament poden, Winter comparteix amb ells la buidor existencial i la incapacitat per comprendre el sentit a tot plegat. Winter investiga la violació i l’assassinat d’una nena, en un intent de Dumont de descobrir les misèries i el costat més rude i vulgar dels individuus, així com de fer als protagonistes (i a tots) co-partíceps de la falta de passió, seny, crítica i intel·ligència que governa la societat. Les virtuts i defectes de les persones es confonen i es barregen en una trama minimalista que té com a fils argumentals el citat assassinat i la relació platònica de Winter cap a Dominó (Séverine Caneele, també premiada com a millor actriu a Cannes per la seva interpretació), així com la falta de comunicació amb sa mare. El tema, marcat clarament pel títol de la pel·lícula, s’imposa a la trama, en un exercici introspectiu i suggerent que dinamita quealsevol tendència optimista cap a la nostra condició.
La humanidad esdevé una profunda paràbola que recorre els interrogants de l’existència d’una manera clara i poc estrident, i que juga amb un protagonista que viu moltes de les emocions que ens toca gaudir i patir al llarg de la vida. Realista i natural, com quan recrea El Origen del Mundo de Courbet, la pel·lícula, tríplement premiada al Festival de Cannes de 1999 (també va rebre el Premi del Jurat d’aquell any), ha sigut editada en DVD per Avalon amb una bona llista d’extres: Entrevista amb Bruce Dumont; Escena el·liminada comentada pel cineasta; Tràiler original comentat pel cineasta; Dumont Encontrado: Influències, connexions i similituds cinematogràfiques del realitzados amb Pasolini, Bresson i Antonioni; Gran Plano General con Ciudad al Fondo: Assaig visual en torn a la figura del cineasta Bruno Dumont pels carrers de Madrid; Curtmetratge El Sol en el Sol del Membrillo, De los Hijos (2008), i un quadern de 16 pàgines sobre la pel·lícula a càrrec de Quim Casas i Nando Salvà.
La humanidad descriu en certa manera a uns individuus que han baixat els braços i que mostren indiferència i beatitud davant de l’opinió pública predominant. Pharaon de Winter, Dominó i Joseph representen la humanitat? Tan perduts estem?
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=hZemiuSTHPs]
