El cinema dels 70 i dels 80 no seria el mateix sense Al Pacino. Ara bé, ja fa uns quants anys que ens decepciona. No obstant, ja fa anys que no ens trobem amb la seva millor versió. La sombra del actor (The Humbling), de Barry Levinson, no és una excepció. Seguim esperant-lo.
Situem-nos. Simon Axler (Al Pacino) és un sexagenari actor en decadència. Se sent bloquejat, artísticament parlant, però també vitalment. Sap que no és el que era, ha perdut creativitat i força, i sent que les decisions que ha pres al llarg de la vida no han estat les millors, tot i assumir que els errors són els grans protagonistes del dia a dia. Després d’una grotesca última actuació, es retira de la vida pública, se’n va un mes de retir espiritual, i posteriorment es refugia a casa. Un bon dia apareix la filla d’uns vells amics i col·lega de feina, la Peegen (Greta Gerwig). Aquesta sempre ha estat enamorada de Simon, i finalment, ho posa de manifest.
La pel·lícula és una muntanya russa on hi abunden les caigudes en picat d’interès. No obstant, tant histriònic com darrerament el veiem i més despentinat que mai, Pacino aconsegueix transmetre intensitat en algunes seqüències, que ajuden a empassar-se un film excessivament irregular, encara que en alguns moments l’actuació al fil de l’autoparòdia esdevé passada de rosca i inversemblant. Tant ell com Levinson tenien moltes ganes d’adaptar la novel·la de Phillip Roth, La humiliació. Varen filmar la pel·lícula en 20 dies a la casa del director, apostant per un projecte en el que s’han entregat a fons. Ara bé, el resultat no és ni molt menys engrescador.
La sombra del poder, sense arribar a estar a l’alçada de cap de les dues, guarda alguna similitud amb Looking for Richard o Birdman, per ser una ficció dins d’una ficció, per les reflexions, perquè parlen del circ i paripé que és la vida. Pacino, es mira al mirall, s’interpreta a sí mateix, es posa en ridícul, analitza la decadència d’un actor que toca el seu final, cansat de sí mateix, i amb els records, la imaginació, el whiskey i els seus fracassos com a fidels escuders.
Philip Roth es fa pesat amb els amors entre homes vells i dones joves. Ara bé, la culpa de que la pel·lícula resulti tediosa no és d’ell. Barry Levinson és el director de The Bay o d’Envidia. Ja no és el de Good Morning Vietnam o inclús el de la saga sobre Baltimore tancada amb Liberty Heights. I tres quarts del mateix podem dir de Pacino. El recordem pels seus grans moments, que el fan poc menys que intocable. Serà per aquest motiu que no podem deixar de veure les seves pel·lícules, per dolentes que siguin.
Per damunt de tot, sense menysprear la sempre agradable i vibrant Greta Gerwik, és una pel·lícula d’Al Pacino. I que voleu que us digui. Només pels cabells que porta ja val la pena. És el que tenen els més grans. Un segon seu val més que tota la carrera de la majoria d’actors de gran part de les pel·lícules que omplen la cartellera amb olor a crispetes que cada setmana ens trobem.
Other Articles
La chica del grupo. Paraula de Kim Gordon
